Bits Catalans

Els propers dies aniré publicant una sèrie d’articles on explicaré les novetats que portarà el nou Firefox 4.0, la propera versió del principal navegador lliure i la versió que segons Mozilla representa un canvi més significatiu respecte l’anterior.

Abans de començar a parlar de les novetats en sí, que vindran en un altre article, m’agradaria fer una breu introducció de què és la «guerra de navegadors», què hi guanyen les empreses que distribueixen navegadors (si són gratuïts), i com ha anat canviant la història els darrers anys.

Què és un navegador web?

M’imagino que tots els qui esteu llegint això ja sabeu què és un navegador. Per desgràcia avui en dia molta gent no sap la diferència entre el Google, el Firefox i el Facebook, i es pensen que són diferents marques de la mateixa cosa.

De manera que, un navegador web és un programa que s’encarrega de demanar al servidor del web la pàgina que l’usuari vol veure i dibuixar-la a l’ordinador de l’usuari quan el rep. He dit una pàgina donant per fet que l’usuari vol consultar un document HTML, però avui en dia un navegador és molt més que això, i a més de saber interpretar i dibuixar documents HTML, ha de saber renderitzar imatges, vídeos, reproduir sons…

Els primers navegadors

Els primers navegadors van aparèixer poc després de l’aparició d’Internet. Es considera que el primer navegador va aparèixer els anys 80, tot i que només permetia navegar per dins de documents de text.

La primera guerra de navegadors

El més popular era el Netscape Navigator, un navegador avançat per l’època però que era propietari i de pagament. Però un dia Microsoft, que ja dominava el mercat dels ordinadors personals amb un 90% de quota, va llençar gratuïtament l’Internet Explorer.

El Netscape va anar sobrevivint fins que Microsoft va decidir, no només “regalar” el navegador sinó també instal·lar-lo per defecte als seus sistemes Windows.

A partir d’aquella jugada de Microsoft, les accions de Netscape es van desplomar i l’empresa va fer aigües. Sense competència, l’Internet Explorer va arribar a la fita del 96% de quota el 2002.

La segona guerra de navegadors: primera part (Internet Explorer contra Firefox)

Però si alguna cosa caracteritza a Microsoft és el fet de no tenir en compte l’enemic fins que se’ls estan menjant. Per això entre 2001 i 2006 no van publicar cap nova versió de l’Internet Explorer. Quina necessitat tenien, si no hi havia competència i controlaven totalment el mercat?

D’aquesta manera fa sis anys va aparèixer el Firefox, un navegador alternatiu a l’Internet Explorer de Microsoft que amb el temps s’havia quedat antiquat i insegur. El Firefox es va convertir en l’esperança de molts internautes que confiaven que Internet tornés a ser lliure i competitiu.

A la Fundació Mozilla l’aventura li va sortir d’allò més bé i avui en dia tenen prop d’un 25% de quota de mercat.

La segona guerra de navegadors: segona part (lluita de tres)

Però no fa ni dos anys va sortir un nou navegador: el Google Chrome, que va destacar per la seva gran velocitat i va tornar a posar en dubte si els navegadors populars d’aleshores realment eren els millors.

Amb aquest període, el Chrome ja acumula quasi un 10% de quota i ha esdevingut una de les sorpreses més importants dels darrers anys. També cal anomenar el Safari i l’Opera, dos navegadors alternatius que malgrat no passar del 5% de quota, des de fa anys també intenten plantar cara a l’Internet Explorer i el Firefox.

Quin interès té una empresa en desenvolupar un navegador?

Perquè Google va destinar milions en desenvolupar i publicitar un nou navegador web si mai s’havien dedicat al món del programari?

Tenir un punt més o menys de la quota de navegadors no comporta guanyar diners directament (quasi tots els navegadors són gratuïts) però si que ve acompanyat de tenir molt poder: si tu controles com l’usuari es connecta a Internet, el pots portar cap a on vulguis.

L’exemple més clar d’això és que per defecte l’Internet Explorer et redirigeix a les cerques del Bing (el cercador de Microsoft); mentre que el Google Chrome ho fa, lògicament, al Google. El Firefox per defecte també utilitza el Google, ja que Mozilla i l’empresa californiana tenen un acord econòmic.

Un altre exemple seria que Google s’ha ocupat que els seus serveis web (com el Gmail) siguin molt ràpids en el seu navegador. D’aquesta manera, algú que utilitzi el Chrome, tendirà a utilitzar més el Gmail que el Hotmail perquè és més ràpid.

Per tant, realment les empreses volen que utilitzis el seu navegador perquè així et poden forçar a utilitzar uns webs o uns altres. Evidentment la decisió sempre la té l’usuari i en tots els navegadors és senzill canviar els motors de cerca, però quan parlem de quasi dos mil milions d’internautes això deixa de tenir importància i un punt percentual esdevenen milions i milions d’euros.

Fonts

Viquipèdia | «Browser wars», «Hystory of the web browser», «Navegador web»

Altres | World Internet Usage Statistics

Imatge 1 | Viquimèdia (adaptació)