Avui la policia espanyola ha assegurat que havia detingut «la cúpula» d’Anonymous a Espanya. El que potser no sabien a l’hora de fer aquestes declaracions, és que Anonymous no té cúpula.

Quan un grup d’internautes decideix atacar el lloc web d’una organització que ha atacat «la llibertat» sovint s’autoanomenen Anonymous. Així va ser quan un grup d’internautes sota el sobrenom Anonymous va atacar els webs de Visa, Mastercard i PayPal després que aquestes tanquessin els comptes de WikiLeaks. També van ser els Anonymous que van atacar els webs de la Generalitat Valenciana, el PP i Canal 9 quan es va tallar TV3 al País Valencià. I també van ser els Anonymous que van atacar el web de la Junta Electoral Central el 18 de maig.

Molt probablement qui va atacar Visa no són els mateixos que van atacar Canal 9 i els que van atacar la Junta Electoral Central, de manera que Anonymous no és ningú i alhora és molta gent.

Els atacs d’Anonymous consisteixen en què molts ordinadors intentin entrar moltes vegades en un període curt de temps a una mateixa pàgina, fent que el servidor es col·lapsi i el web deixi d’estar operatiu. L’atac es pot fer senzillament entrant a la pàgina i prement F5 unes quantes vegades o amb programes especialitzats que llancen moltes peticions en poc temps.

En qualsevol cas, és un atac difícil de perseguir i demostrar: com poden saber que tu volies sobrecarregar el servidor? Potser realment tu el que volies era entrar a la pàgina!

Tenint en compte tot això, com algú pot dir que ha «detingut la cúpula d’Anonymous»? Si Anonymous no ha tingut mai cúpula! Si cada dia, qui fa un atac amb el sobrenom d’Anonymous és gent diferent!

Per cert, el trending topic del Twitter a Espanya avui és #cupulasinexistentes.

Doncs això que aquí és el pa de cada dia, passa a estar prohibit a França, on el Consell Superior Audiovisual ha prohibit que les televisions facin publicitat encoberta d’aquestes xarxes. De manera, que sempre que es vulgui incitar a la gent a utilitzar el Facebook i el Twitter, s’haurà de posar el típic missatge de Publicitat imprès a la pantalla.

Estaria bé que des d’aquí se’n prengués nota. No sé com és la situació fora del Principat, però a TV3, per exemple, la publicitat que es fa de Facebook i Twitter arriba a ser quasi tant molesta com les pauses publicitàries en sí, amb l’única diferència que ni Facebook ni Twitter estan pagant res.

Amb això no estic dient que TV3 i les altres televisions hagin de desaparèixer de les xarxes socials, però sí que haurien d’entendre que darrere d’aquestes hi ha una empresa que busca el seu propi benefici econòmic i que, per tant, la televisió pública les ha de tractar com a qualsevol altra empresa: pagues? doncs surts a la tele; no pagues? doncs no hi surts.

A més, tenint en compte que hi ha alternatives a aquestes xarxes que són lliures, com Diaspora, gNewBook o Identi.ca; o que són més properes geogràficament, com Flog.cat o Tuenti. Potser, si aquestes xarxes socials haguessin tingut al darrera la campanya publicitària que han tingut Facebook i Twitter, ara les coses serien diferents.

No pot ser que, per contactar amb TV3, sigui més fàcil fer-los una pregunta per Facebook o Twitter que enviar-los un correu electrònic.

Al costat de tot això, destaca el cas del canal 3XL, el canal juvenil de Televisió de Catalunya, que ha creat tota una xarxa social dins el seu lloc web. Amb un sistema similar al del Facebook, tots els programes tenen la seva pàgina on els usuaris poden “fer-se fans”, comentar i fer consultes. Amb la diferència que aquí, la publicitat que es mostra va a les arques de la televisió pública, i no d’una empresa nord-americana.

Tant complicat és expandir això a la resta de canals? Si TV3 té el 3alacarta per no dependre de YouTube, no pot crear una xarxa social per no dependre de Facebook i Twitter?

• Notícia | 3cat24

Si utilitzeu el Firefox, l’OpenOffice.org o el Gimp en català sou un dels beneficiats de la feina que es fa de manera voluntària des de Softcatalà.

Softcatalà és una organització sense ànim de lucre que treballa per difondre el català entre les noves tecnologies, un dels aspectes més destacats de la seva missió és que tradueixen alguns dels principals programes lliures a la nostra llengua.

Les darreres setmanes hi ha hagut algunes baixes, les més destacades són en el projecte del Gimp, el SeaMonkey i l’Inkscape, si la memòria no em falla. Projectes que eren mantinguts cadascun quasi només per una persona!

Per això, ara més que mai hi ha l’objectiu de trobar nous voluntaris que vulguin col·laborar o, si més no, informar-se.

Per això, tothom qui vulgui conèixer millor com funciona Softcatalà i el procés de traducció de programari a la nostra llengua, està convidat el dissabte 21 al Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona, on es faran xerrades per explicar com es duu a terme el procés de traducció i es farà una “jornada de traducció”, en què es dedicaran unes hores a traduir programes.

Podeu trobar més informació en aquesta pàgina, on podeu confirmar la vostra assistència.

Enllaços | Jornades de traducció, Softcatalà

Notícia | Softcatalà

A BitsCatalans | «Marató pencaire de Softcatalà, dissabte 19 juny»

Això va ser l’abril del 2009. Veient que Oracle no tenia cap mena d’interès en seguir invertint en l’OOo, el setembre del 2010 es va crear el projecte LibreOffice, una bifurcació de l’OOo que pretenia revitalitzar el paquet ofimàtic.

Finalment, avui Oracle ha fet públic que deixarà l’OOo en mans de la comunitat, és a dir, en les mateixes mans on ara hi ha el LibreOffice. Això sí, la marca continuarà sent d’Oracle.

De manera que ara tindrem dos paquets ofimàtics desenvolupats per voluntaris, un amb el nom conegut “OpenOffice.org” però propietat d’una empresa que de moment no ha demostrat cap mena de sensibilitat envers el programari lliure. I un altre que tot just arranca, amb molt bones intencions, però que de moment no ha suposat el revulsiu que tots ens esperàvem que seria el LibreOffice.

En tota aquesta història el futur és molt incert, però l’evolució lògica de tot això és que el LibreOffice i l’OpenOffice.org es tornessin a trobar, amb quin nom i quin paper hi jugarà Oracle (si en juga algun) són interrogants que encara és massa d’hora per respondre. El que està clar és que no hi ha espai per dos projectes diferents però alhora tant iguals.

Font | MarketWire

Si fa poc us parlàvem de l’Internet Explorer 9, ara toca parlar del Firefox 4, que es va publicar ahir i ja ha superat els 7.300.000 baixades.

El desenvolupament d’aquesta versió ha estat molt llarg: més d’un any, temps en el qual la competència, i sobretot el Google Chrome, s’han actualitzat incorporant moltes novetats. Per això el Firefox 4 té el difícil objectiu de tornar a situar Mozilla com l’equip que més innova en el món dels navegadors.

El Firefox 4 inclou moltes novetats. La que es veu primer a simple vista és una nova interfície, amb les pestanyes a la part superior, el botó Firefox que substitueix la barra de títol i una barra d’estat que ha desaparegut.

Però les novetats no fan referència només a l’estètica: el Firefox 4 ara respecta molt més els estàndards, el que significa que pot aprofitar les noves tecnologies de l’HTML5 i les CSS3. Potser el més destacat és el suport al còdec de vídeo WebM, que et permetrà navegar per bona part dels vídeos del YouTube sense necessitar el Flash.

A part d’això, el Firefox 4 també inclou noves funcionalitats: ara tenim les pestanyes d’aplicació, que ens permeten clavar una pestanya de manera que ocupi menys espai a la barra i que no es pugui tancar. Ideal per tenir sempre el correu, el Facebook i el Twitter sempre oberts.

Pel que fa a les pestanyes, també destaca Panorama, una tecnologia que ens permet organitzar les pestanyes en grups.

Una de les novetats més interessants és Sync una evolució de l’extensió Weave que ens permet sincronitzar les adreces d’interès, historial, contrasenyes, etc. de diversos Firefox. De manera que al portàtil, al mòbil i a l’ordinador de sobretaula tinguem les mateixes adreces d’interès i el mateix historial sense haver-nos de preocupar.

Parlant d’extensions, amb el Firefox 4 hi ha un nou tipus d’extensions (les antigues Jetpack) que es poden instal·lar sense haver de reiniciar el navegador. Aquestes extensions són un símil dels Personas respecte els temes.

Seguint amb el tema de les extensions, el Firefox 4 inclou un nou gestor d’extensions integrat en una pestanya i que inclou més opcions que les anteriors versions.

I si tot això no us convenç, també us interessarà que el nou Firefox és fins a sis vegades més ràpid que la versió 3.6 treballant amb JavaScript. També ha millorat el rendiment: el Firefox consumeix molta menys memòria que abans i s’engega i apaga molt més ràpid.

De manera que el Firefox 4 representa una actualització necessària per al navegador de Mozilla. En molts aspectes segueix l’estela que ha definit el Chrome, en d’altres aspectes però, va un pas més enllà i innova.

Així que tots aquells qui estigueu usant una versió antiga del Firefox, us recomano que us actualitzeu i aquells qui per un motiu o un altre van abandonar el Firefox, els animo a provar-lo altre cop.

Enllaços | Firefox.cat, Mozilla.cat, Softcatalà

A Bits Catalans | Què portarà de nou el Firefox 4? (I, II i III)

Tothom qui hagi provat el Firefox, el Chrome o el Safari sabrà que l’Internet Explorer, el navegador de Microsoft, està a anys llum de la competència. Sembla, però, que des d’uns anys ençà, Microsoft s’ha posat les piles i ha actualitzat el seu navegador.

Fa pocs dies es va publicar l’Internet Explorer 9, representa un pas de gegant respecte el seu predecessor, l’Internet Explorer 8. La pregunta és, arriba ja al nivell de la competència?

Cal dir que aquesta nova versió només està disponible per als Vista i 7. És paradoxal que Microsoft no desenvolupi el seu navegador per a l’XP com sí que fa Mozilla i Google. Realment ja “abandonen” l’XP? Recordem que a dia d’avui encara és el sistema operatiu més utilitzat arreu del planeta i és present en quatre de cada deu ordinadors!

Deixant de banda això, l’Internet Explorer 9 destaca per millorar notablement la compatibilitat amb els estàndards web. Sembla que Microsoft s’ha adonat que anar contracorrent no li servirà de res i que, si hi ha uns estàndards, s’han de complir. Cal dir, però, que encara està a anys llum de les alternatives com el Firefox o el Chrome. Vegeu la puntuació dels següents testos:

HTML 5 Test (evalua la compatibilitat amb diferents etiquetes de l’HTML5)

• Google Chrome 10: 288+13 = 301
• Firefox 4: 255+9 = 264
• Internet Explorer 9: 130+5 = 135

Acid3 Test (evalua la compatibilitat amb les CSS3)

• Google Chrome 10: 100
• Firefox 4: 97
• Internet Explorer 9: 95

Cal dir que el rànquing de l’Acid3 Test avui en dia ja està desfassat. Microsoft va dir que no passarien dels 95 punts perquè els cinc restants són de característiques que no els interessa implementar. Mozilla fa poc també va fer un anunci semblant, dient que renunciaven als tres punts que els falten per als cent, ja que consideren que no aporten cap avantatge als usuaris o desenvolupadors web.

De manera que podem dir que, en l’Acid3 Test els tres navegadors estan empatats. No així en el test de l’HTML5, on el Chrome és el líder i l’IE queda despenjat, sobretot en no donar suport a les WebGL (la tecnologia 3D dels navegadors), als nous tipus de formulari i a algunes opcions de seguretat.

La nova versió de l’Internet Explorer també destaca per una nova interfície molt més minimalista que abans. Es diferencia de la competència perquè a la mateixa barra hi situa les pestanyes i la barra d’ubicació. Certament, amb les pantalles actuals dels ordinadors de sobretaula, això és un bon punt, ja que permet guanyar espai vertical.

Podeu veure la comparació de les interfícies del Firefox 4, el Chrome 10 i l’IE 9:

Tot i això, en portàtils pot ser quelcom negatiu, ja que no hi hauria prou espai horitzontal.

Una altre canvi a la interfície és que elimina la barra d’estat, com ja va fer el Chrome fa temps i com farà el Firefox amb la seva versió 4.

Els botons d’anar endavant i endarrere destaquen per al seva simplicitat. A més, adopta la idea de Mozilla de fer el botó d’anar enrere més gros que el botó d’anar endavant.

Una altra novetat interessant és que permet tenir pinned tabs, és a dir, pestanyes d’aplicacions web destacades per poder-hi accedir ràpidament des de la barra de tasques.

L’Internet Explorer 9 també inclou un nou gestor de baixades (ja tocava!) que presenta prou característiques per situar-se al mateix nivell que la competència.

El gestor de complements també s’ha redissenyat totalment convertint-se en un dels més potents de tots els navegadors actuals. Destaca per oferir informació sobre el rendiment de cada complement i el temps que tarda en carregar.

També he pogut comprovar que ara les pestanyes es poden moure entre finestres, quelcom totalment necessari en un navegador amb pestanyes.

Evidentment, també s’ha millorat la velocitat de càrrega de les pàgines, que ara està al mateix nivell que el Firefox i el Chrome i la seguretat, que millora notablement la de l’anterior versió.

De manera que l’Internet Explorer 9 representa un gran pas endavant respecte la versió 8, però tots aquells qui utilitzeu ja el Firefox o el Chrome, no crec que l’IE9 us aporti res de nou. Així que us convido a provar-lo per saber com està el mercat dels navegadors actualment, però dubto molt que gaires de vosaltres el vulgueu fer navegador principal tenint alternatives lliures molt superiors.

Com sempre, s’han de fer mil virgueries per poder tenir el programa en català. Jo, senzillament, ni he pogut. L’IE9 es baixa des d’aquí i després els paquets d’idioma en català són aquí, però en intentar instal·lar-lo en un Windows 7 em dóna error. Vegi’s també que el català és una de les poques “llengües de segona” que no té dret a tenir un executable precompilat amb l’idioma instal·lat, sinó que els catalanoparlants ens hem de baixar primer el navegador en una altra llengua i després aplicar-hi un pedaç.

Per cert, el l’Internet Explorer 9 va assolir dos milions tres-centes mil baixades en només 24 hores.

Enllaç | Beauty of the Web

Fonts | Alt1040, W3Counter

Des de fa temps se sabia que el portal de sèries en castellà (tot i que gestionat per uns catalans) Series Yonkis estava preparant una evolució del seu web amb l’objectiu d’esquivar la Llei Sinde.

Finalment el projecte (anomenat Series.ly) va veure la llum fa pocs dies i, la veritat, és que té molt bona pinta ja que passa de ser un simple web d’enllaços a una gran xarxa social.

Hi ha una base de dades amb totes les sèries i la llista de capítols de cada temporada, que té una secció perquè els usuaris enviïn un enllaç des d’on es pot veure en línia. Aquí és on rau la clau del web: la Llei Sinde no permet que un web enllaci continguts que vulneren els drets d’autor, però què passa si aquests enllaços els posen els usuaris i no l’administrador de la pàgina? En principi, no s’hauria de poder culpar l’administrador d’un web del que fan els seus usuaris en aquell web, tot i que no sempre és així.

Pots marcar les sèries com a preferides i així que t’apareguin a la barra dreta i hi tinguis accés ràpidament. A més, pots marcar els capítols que has vist, quina cosa tant simple però tan útil! ja no caldrà mai més que anem provant capítol a capítol a veure on ens havíem quedat.

Hi ha un apartat anomenat Mis series que et permet veure ràpidament la informació de les teves sèries preferides, quants capítols has vist, quants n’hi ha en total i quin percentatge representa això.

En un futur s’hi inclouran elements per permetre la interacció entre els usuaris.

Un dels altres atractius del web és que disposa d’un visor de sèries especial, de manera que no hi ha la restricció dels 72 minuts.

Pel que fa a les sèries que s’hi poden trobar, són les mateixes que hi ha a Series Yonkis, de manera que l’oferta en català és ben minsa: a part de Plats Bruts i alguns capítols de Polseres Vermelles no n’he trobat cap més.

I malgrat que es digui Series.ly, sí, també hi ha pel·lícules, les mateixes que hi havia a Películas Yonkis. Aquí, un cop més, l’oferta és tota en castellà, vegi’s sinó que la pel·lícula en català Herois només està en versió doblada al castellà.

Possiblement en un futur proper integrin també tots els vídeos de Documentales Yonkis.

L’únic problema és que el sistema de registre no és instantani, sinó que va per invitacions.

Com a curiositat, vegeu que el domini és .ly, de Líbia, ara que el govern libi no té permís per tancar dominis.

Enllaç | series.ly

Font | Fòrums del Racó Català

Se n’ha publicat una nova versió, la 2.3. Principalment porta millores menors en l’apartat visual, de rendiment, facilitat d’instal·lació, etc. Aquesta versió, a més, està disponible en 40 llengües diferents.

Recordeu que l’eyeOS es pot instal·lar en un servidor privat o, si ho preferiu, utilitzar la versió pública en línia. I no oblidem tampoc que el projecte va néixer de tres nois d’Olesa de Montserrat i a dia d’avui ja compta amb col·laboradors d’arreu del món.

Enllaç | eyeOS

Notícia | eyeOS

Aquests últims dies hem vist interessants notícies relacionades amb el tancament de webs (Wikileaks, rojadirecta.org…) o la censura directa de tot Internet (a Egipte). En aquest article em proposo explicar si un govern pot o no (tecnològicament parlant, no ens ficarem en política/filosofia) tancar pàgines web i tot Internet en general.

Primer de tot, anem a veure com funciona Internet:

Quan nosaltres obrim el navegador i, per exemple, escrivim l’adreça bitscatalans.com passen moltes coses que són invisibles als nostres ulls. El nostre ordinador es connecta amb el nostre router i aquest envia l’adreça al servidor més proper del nostre ISP, és a dir, del nostre proveïdor d’Internet (per exemple, Telefónica). Aquest servidor, anomenat servidor DNS, mira si té emmagatzemat a les seves taules l’adreça i el seu respectiu número IP, sinó, li “preguntarà” a algun altre servidor DNS proper. I així fins que es trobi un servidor DNS que li sàpiga dir quina IP li correspon a aquella adreça.

Un cop té la IP només cal anar traçant un recorregut entre servidors DNS fins que un està connectat amb el servidor que conté el web que volem consultar. Aquest respondrà amb el contingut de la pàgina, que tornarà a fer tot el recorregut de servidors DNS fins arribar al nostre ordinador.

Egipte

Veient això, ja tenim una manera de tallar Internet: si els governs convencen (o pressionen) les empreses proveïdores d’Internet i propietàries dels servidors DNS, aquestes poden apagar els seus servidors i tot Internet cau. El nostre ordinador no sap amb qui connectar-se per arribar a una IP.

Cal tenir en compte, que a Internet els ordinadors no estan connectats entre ells com molta gent creu, sinó que els ordinadors estan connectats amb servidors, i són aquests servidors els que sí que estan connectats entre ells. Però tots aquests servidors són d’empreses, que molt difícilment plantarien cara a un govern.

I exactament això és el que va passar a Egipte. En aquest país només hi ha quatre proveïdors d’Internet (ISP), de manera que el govern egipci només va haver de parlar amb quatre grans empreses perquè aquestes suspenguessin la seva activitat i deixessin tot el país sense xarxa.

WikiLeaks i Roja Directa

En l’anterior explicació hem vist com, si els proveïdors d’Internet apaguen els servidors DNS tot se’n va a fer punyetes, però per tancar una sola pàgina web no cal tallar tot de servidors DNS (que és quelcom complex, tecnològicament parlant); hi ha altres maneres: per això cal entendre qui permet que hi hagi una web en línia.

Tothom qui tingui un lloc web en línia sabrà que hi ha dos requisits indispensables: el servidor i el domini.

El servidor és bàsicament l’ordinador que allotjarà el nostre web. Aquest servidor tindrà una adreça IP (o diverses) i tothom qui vulgui entrar al nostre web, es connectarà a aquesta IP. Excepte en grans empreses, en la majoria dels casos totes les pàgines web tenen contractat un servidor d’una empresa externa.

De manera que, si un govern vol tancar una pàgina web, només cal que truqui a l’empresa que l’allotja i la convenci perquè l’elimini dels seus servidors. Recentment hem vist casos com aquests quan diverses empreses que allotjaven WikiLeaks, davant les pressions del govern dels Estats Units van deixar de tenir el web als seus servidors.

I pel que fa al domini, la història és la mateixa. El domini és l’adreça en lletres que ens permet connectar-nos al servidor sense haver de recordar l’adreça IP. És més fàcil recordar wikipedia.org que no 207.142.131.203, oi?

Com que quasi ningú se sap les adreces IP dels webs que visita, el govern també podria tancar, o si més no ocultar, webs que no li fossin afins contactant amb les empreses proveïdores de dominis i dient-los “no vull que wikileaks.org enllaci a la IP de Wikileaks”. Així és com es va tancar el domini wikileaks.org i rojadirecta.org (aquesta segona és una pàgina que permetia veure esdeveniments esportius de franc a través de la xarxa).

La llei Sinde

I per últim, la Llei Sinde, és un remix de tot això que hem vist. Quan es trobi una pàgina web que infringeix els drets d’autor, es mirarà si aquesta està allotjada a un servidor a l’Estat espanyol. Si és el cas, es contactarà amb l’empresa proveïdora del servidor i se li demanarà que la tanqui (estil WikiLeaks).

En cas que el web no estigui allotjada a Espanya, el govern espanyol utilitzarà les empreses proveïdores d’Internet perquè no redireccionin les adreces cap aquell lloc web (estil Egipte).

Hi ha alguna alternativa?

Doncs per sort, sí, n’hi ha. L’alternativa és guifi.net, és un proveïdor d’Internet com qualsevol altre, però gestionat per una Fundació i sense cap gran empresa al darrera: els seus propietaris són els mateixos usuaris. És un projecte nascut a Catalunya que ja està molt extès als Països Catalans i està començant a fer els primers passos a la resta d’Espanya i alguns territoris de l’Àfrica. Tots els nodes de guifi.net estan connectats entre sí, de manera que un usuari connectat a la xarxa guifi.net es pot connectar amb un altre de guifi.net sense haver de passar per cap servidor d’una altra empresa.

Així, si algun dia el govern volgués tallar totalment Internet, es podria tallar tot el que hi ha “per fora” la xarxa de guifi.net, però per dins, la gent es podria seguir comunicant entre si.

Evindentment no és la solució a tots els problemes, però si guifi.net es va fent gran i creua fronteres, podria superar les barreres dels governs i teixir una mena d’”Internet” alternativa.

Enllaç | guifi.net

Fonts | Alt1040, ars technica, guifi.net, whatever

Si hi ha un format d’imatge que és diferent de tota la resta aquest és l’SVG. Aquest format permet augmentar la mida de les imatges tant com es vulgui sense que es pixelin.

Això és així perquè a diferència dels formats JPG, PNG, GIF… que el que fan és anar indicant punt a punt quin color hi ha, l’SVG utilitza regles lògiques; per exemple, “del punt 0,0 fins el 0,10 hi ha una línia de gruix 2″ i “al punt 0,60 hi ha un cercle de radi 5 i color vermell”. De manera que si volem fer la imatge el doble de grossa, l’únic que cal fer és multiplicar tots els números per dos i la resolució també augmentarà.

Evidentment tot això només serveix per a dibuixos simples, mapes, logotips… de manera que una fotografia no pot aprofitar els avantatges del format SVG, perquè no hi ha cap patró que es pugui descriure.

Cal remarcar, a més, que el format SVG permet inserir text a les imatges i aquest text és fàcilment llegible per als motors de cerca. Fins ara, Google indexava imatges SVG però només les oferia als resultats de cerca normal (Google Search), de manera que tenien poca utilitat.

Però finalment han fet el pas lògic i des d’ara es poden trobar imatges en SVG al Google Images. Aquestes apareixen barrejades amb els altres resultats o podem escollir que només ens mostri resultats SVG a les opcions de cerca avançada.

L’SVG és un format obert i força popular, només als servidors de la Viquipèdia ja hi ha més de 57.00 fitxers com mapes, banderes, gràfics, dibuixos de mol·lècules…

Font | Google Operating System