Acudits.net El directori d'humor i acudits més gran, i en català
Una estudiant de moda Tendències, moda, teixits, tècniques, passarel·la, marques...
Bitscatalans.com Bloc sobre tecnologia, hardware, software, Web 2.0, web social, TIC...
Mónverd.org Bloc sobre medi ambient, reciclatge, natura, fauna i flora...
Disse.cat Disseny gràfic, Inspiració, tipografies, Internet 2.0, usabilitat, colors, 
Cinergia.net Crítiques, novetats a la Cartellera, festivals, premis, cinema underground, males i bones produccions, festivals...
Marrameu.com Bloc de Música: grups, solistes, música en general, música catalana, concerts, concerts a Barcelona, crítiques, notícies musicals…
Videoclips.cat Molts videoclips de música catalana, aquets videoclips són votats per el usuaris.
Espaidefutbol.com En el fons tothom hi entén de futbol. En aquí parlem de futbol, en majúscules.
Somdigitals.cat Tot sobre Internet a Catalunya
@tots Ja ho podeu RT (retuitejar), estem d’enhorabona. Ser ràpid, breu, i concís està de moda. Agafar la paella pel mànec, anar al gra, dir les coses clares, arribar i moldre. Piulem com els ocells, ja som un estol de 145.000.000 (Més que tota la població de Rússia).
Un equip mundial d’opinió, coneixement i relats. Quans retweets serem capaç de fer d’aquesta noticia? Que tal un hastag #145M?
Divendres 3/09/2010 21:02 Comencem a contar…
Skype, l’indiscutible rei dels serveis VoIP celebrava el proppassat 29 d’agost 7 anys de vida. Ho fa en perfecte estat de salut i amb bons auguris de futur (l’usen 40 milions d’usuaris al dia), però conscient que mantenir-se en tan bona i ostentosa posició requereix un esforç suplementari cada dia.
Tal i com anunciàvem ahir, Google ha començat a oferir servei de telefonia a través de GMail , i ja se sap que, quan el gegant californià s’interessa per una eina, ja podem començar a tremolar. Què hi poden fer 40 milions d’usuaris mensuals d’Skype vers els 176 de GMail?
.
Amb el retard congènit dels òrgans oficials i la diplomàcia, el subsecretari de defensa nord-americà, William S. Lynn, reconeixia recentment l’atac maliciós que va patir el Pentàgon l’any 2008.
Qualificat com la violació més important que han patit mai els equips informàtics de l’exèrcit nord-americà (el més avançat del món, suposadament), el mea culpa arriba en un moment delicat; l’ombra del cas WikiLeaks segueix planant sobre el Pentàgon. Té alguna cosa a veure aquest atac amb la recent publicació de material militar classificat?
.
Encara en tràmits de registre (que naveguen a bon vent, segons fonts internes) el Partit Pirata de Catalunya, que tot just ha hissat les veles, prepara amb entusiasme la seva candidatura a les eleccions d’aquesta tardor. En un clima de desafecció política general i davant nombroses previsions que apunten alguns canvis en l’estructura parlamentària, la jove formació respira un aire d’optimisme.
El Partit Pirata català compta amb el recolzament oficial de la plataforma anti llei Sinde (uns 300.000 signants a Catalunya) i pretén seguir el precedent dels seus col·legues europeus, que ja han aconseguit representació a l’euro cambra, al parlament noruec i municipis de Suïssa i Alemanya.
Peiruza confia en obtenir representació parlamentària en la propera legislatura (Ciutadans va esgarrapar 3 diputats amb 89.840 vots, i algunes enquestes els situen enguany fora de l’hemicicle). Però com veu el Partit Pirata el panorama polític català? Què faria en primer lloc si arriba al parlament? Hem volgut ser els primers a saber-ho.
Siguem sincers: són allà i ho sabem. Les acceptem cada cop que ens donem d’alta, marcant una casella sense ni tan sols obrir-les. És obligatori estar-ne conforme –l’empresa no assumeix gairebé res- , però sovint són tantes paraules, línies, i paràgrafs, que, si no les ometem directament, com a molt arribarem a llegir el primer punt.
La lletra petita (la seva ignorància, millor dit) juga quasi sempre a la nostra contra. Qui la redacta sap perfectament què està comunicant, i de quina manera (l’ambigüitat és a l’ordre del dia). Però, per sobre de tot, els qui escriuen allò tan llarg i feixuc anomenat “Termes i condicions” o “Condicions d’us” saben que no ho llegirem.
I tu, ja saps què has firmat?
Una de les idees destacades durant el bdigital Global Congress 2010, celebrat a Barcelona el maig passat, és l’aparició d’un paradigma, estrepitosament irrevocable, al que ens està portant la creixent accessibilitat a la tecnologia.
Si fins fa poc, allò chic era poder estar connectat en tot moment, cada vegada més (si no ja avui dia) el repte consisteix, contràriament, en poder viure offline. El portàtil o netbook, el nostre smartphone, l’iPad, el reproductor MP4, la consola… cada dia tenim més ginys que ens permeten accedir a Internet. I la nostra dependència de la xarxa no para de créixer (aquest és el joc).
Ara bé, per enllaçar els nostres aparells amb “el núvol” hi ha d’haver algú que pagui la connexió. La invenció del Wi-Fi és un encert en aquest sentit, malgrat que, de moment, la senyal no és omnipresent. Com trobar doncs, els punts amb una WLAN oberta? Comerconwifi.com ens ho facilita.
Ara farà un mes, analitzàvem de ben a prop els moviments de les companyies telefòniques britàniques, després que anunciessin un límit de dades pels seus clients de telefonia mòbil.
Els seus motius reien en el fet que, per no saturar la xarxa, calia limitar la descàrrega de dades mensual (altrament dita tarifa “plana”), obligatòria pels usuaris de tots els smartphones.
¿Però es pot considerar tarifa plana un servei amb limitacions? La comunitat de bitscatalans té una resposta contundent.
Va, fem memòria: dos, tres, quatre, cinc; quants són? Quants comptes i contrasenyes diferents tenim?
Avui dia, qualsevol navegant d’Internet fa servir, com a mínim, un compte protegit per contrasenya. Només cal donar un cop d’ull als números: segons l’estudi fet per AIMC sobre els usos d’Internet a finals de 2009, la immensa majoria d’internautes disposa, al menys, d’un compte de correu electrònic. És més: el percentatge d’usuaris amb dos comptes (35,2%) sobrepassa aquells que només en tenen un (17,3%). I la cosa no s’acaba aquí: facebook, twitter o qualsevol altra eina 2.0 requereix també un usuari (correu electrònic) i contrasenya. D’altra banda, les tendències també senyalen que, per facilitar les coses, solem usar una mateixa contrasenya en la majoria dels nostres comptes.
Sembla, doncs, inevitable preguntar-nos-ho: És segura la meva contrasenya?
Que les empreses necessiten cada dia més la xarxa és una realitat pràcticament inqüestionable. Llei de vida, d’evolució o de mercat, com vulgueu dir-li, però en tot cas, lluny de l’asseveració que ha fet aquesta setmana el cantant anglès Prince, el qual, interessadament, assegurava que això d’Internet era una moda quasi morta.
Existeixen nombrosos estudis i documents que demostren la tendència d’Internet com a principal via d’interacció entre les empreses i els seus clients. I és que, sense anar més lluny, el 67% de la població mundial ja disposa avui dia de telèfon mòbil (a l’Estat Espanyol hi ha 1,1 línia per cada habitant), i les xifres de les xarxes socials són increïbles: hom calcula que si facebook fos un estat podria generar 916.000.000 $/dia, en cas que els seus usuaris invertissin el temps que passen en aquesta xarxa social treballant per 5 $/hora.
Però moure’ns entre aquestes dades potser ens ve una mica gran. Malgrat tot, també és possible que la majoria de petites i mitjanes empreses amb presència a les xarxes socials desconeguin aquests números, i hagin obert un compte a Facebook o Twitter sabent que, simplement, els és beneficiós.
Però per treure tot el suc a les xarxes socials, ¿què millor que ser un club de futbol de primera divisió?
[PREGUNTA FINAL: BANDA AMPLA UNIVERSAL A LA UE?]
Avui dia, és probable que no ens sobti llegir una notícia que parli a l’hora de benestar i països escandinaus. D’allà dalt ens han arribat marques i invents tan sorprenents com ara Ikea, les saunes, les “cadires d’ou” o Nokia.
Però l’efemèride nòrdica d’aquesta setmana no hi té res a veure.
I és que, a partir d’aquest juliol, els finesos tindran garantit legalment l’accés a Internet amb una velocitat mínima d’1Mbps.
Així doncs, dit d’una altra manera, es podria assegurar que, per primer cop, un país (nòrdic havia de ser) ha decretat que no poder accedir a Internet de banda ampla és il·legal.
Jordi Serra ( twitter )
Aljullu ( twitter.com/aljullu )
Jordi Sirvent ( Correu )
Josep Andreu ( Correu )
Eduard Solà ( Twitter.com/binnic )
Carlos Pérez ( Twitter.com/cphuelva )
(Puntuació: +1, 1 vots)
Loading ...
