El Carnet Jove i els seus usuaris estan d’aniversari. Ja fa 25 anys que aquest carnet funciona com a acreditació per un munt d’esdeveniments, descomptes i avantatges, i aquest any vol tirar la casa per la finestra per celebrar el seu quart de segle. I és que el cap de setmana del 7 i 8 de maig s’ha organitzat la Festa dels 25 anys del Carnet Jove a PortAventura, amb més de 20 hores de festa i un munt d’activitats especials.

Les entrades valen 7,50 euros i estan disponibles a través del ServiCaixa (les podeu comprar per Internet). A més, també podeu comprar el bitllet per anar-hi amb autobús (no hi ha límit de places) des de les principals ciutats catalanes. I és que PortAventura no serà el mateix aquells dies. A més de pujar a les atraccions del parc, podreu accedir a concerts, una preestrena de cinema, sortejos, castellers, activitats esportives i, com no, a una cita pels amants de la tecnologia: la LAN Party dels 25 anys.

Emmarcada en la Reus LAN Party 2011, que enguany celebra la seva 7a edició, el Palau de Convencions de PortAventura allotjarà una trobada molt especial. Des del divendres 6 de maig, i fins que acabi la festa dels 25 anys del Carnet Jove, podreu jugar, compartir i intercanviar informació des del vostre ordinador amb centenars d’usuaris de la mateixa sala. Hi ha 300 places, i l’entrada de 20 euros dóna accés a la trobada i a totes les instal·lacions del parc. Si us interessa, trobareu tots els detalls de la inscripció al web del Reus LAN Party fins al proper 2 de maig.

Les LAN Party són quasi tan veteranes com els ordinadors. Es tracta d’esdeveniments col·lectius, sovint fortuïts, que reuneix en una mateixa sala uns quants usuaris per jugar, intercanviar informació i conèixer-se a través dels seus ordinadors. Es pot creure que amb Internet aquestes trobades ja no tenen sentit, però una LAN Party va molt més enllà. Aquestes trobades impliquen un ambient i unes condicions més propicies per treballar amb l’ordinador. Les xarxes locals (LAN) ofereixen una velocitat de connexió generalment més ràpida que la d’Internet, i això es nota.

La trobada LAN més multitudinària es va celebrar l’any passat a Finlàndia i  va aplegar quasi 13.000 usuaris. La LAN Party del 25è aniversari del Carnet Jove és una mica més modesta, però no per això deixa de ser interessant. Si voleu anar fent boca, podeu visitar el Facebook del Carnet Jove, seguir-los al Twitter (@carnetjove_cat) o passar-vos pel seu canal de YouTube. Recordeu que, si encara no el teniu, podeu fer-vos el Carnet Jove en un moment.

Segons la majoria de veus, Twitter ha demostrat que la suma de milions de missatges amb poques paraules són més efectius que quatre llargs articles de fons. El 2011 ha corroborat la importància dels fets més enllà de les paraules i ens ha demostrat a tots –una vegada més— que els qui han de dir coses interessants (o rellisquen amb facilitat) en tenen prou amb una sola piulada per sacsejar els Trending Topics.

Ahir us vam presentar una utilitat que permet saber a quants missatges diaris ens enfrontem si decidim seguir un usuari. En aquesta xarxa social hi ha molta gent que publica diàriament, però no tots els missatges ens poden semblar interessants. BitsCatalans ha fet un petit recull d’usuaris, institucions i empreses amb compte a Twitter per calcular i comparar quin és el seu cost de seguiment. Podeu agafar-ho com a referència, però recordeu: quantitat no és qualitat.

Per elaborar la llista hem recopilat fins a 10 usuaris o institucions de cada categoria i els hem ordenat –en ordre ascendent—segons la mitjana absoluta de publicacions. Entenem que la variable de tweets recents no serveix com a dada estadística reveladora. Tots els càlculs estan fets a partir de les dades de Follow Cost a 26 de març de 2011. L’abreviació “msc” correspon a milliscoble, una unitat de mesura que s’explica aquí. Recordeu que seguir els usuaris amb actualitzacions absolutes de més de 1000 msc està considerat “cost nuclear”.

Podeu clicar en qualsevol de les taules per ampliar-les.

Blocs d’Estol.cat

Portals de notícies catalans

Portals de notícies globals

Companyies aèries i de transport

Operadores telefòniques

Formacions polítiques catalanes

Empreses tecnològiques

Twitter s’engrandeix cada dia amb nous usuaris interessants, però seguir a tots els que ens proposem comporta un risc important. La balança entre quantitat i qualitat té un límit, i la saturació d’informació (a vegades massa supèrflua) pot capgirar la nostra experiència a les xarxes socials. Estem disposats a seguir algú que piula cada quart d’hora per mostrar el seu estat d’ànim?

Per descomptat som absolutament lliures d’usar Twitter com vulguem, però prendre alguna precaució abans d’agregar un usuari no sembla mala idea. Follow Cost ens pot ajudar en aquesta tasca. Amb una interfície ben simple aquest web resumeix de manera estadística fins a quin punt un usuari pot acaparar el nostre Timeline amb els seus missatges.

A diferència de Refollow, el web que us presentàvem fa uns dies per organitzar seguidors en funció de la rellevància, Follow Cost no mesura l’excel·lència de les persones que seguim; és més, no cal que tinguem aquell contacte agregat perquè ens mostri les seves estadístiques. De fet, i tal com el seu nom indica, la funció d’aquesta curiosa utilitat és preveure el nombre de missatges que rebrem cada dia si seguim un determinat usuari.

I és que, com en totes les xarxes socials, l’ús que es fa de Twitter depèn de cada persona i, per tant, les possibilitats resulten il·limitades. Saber el cost de seguiment pot resultar molt útil, especialment si som usuaris d’un dels molts clients d’aquesta xarxa social que s’actualitzen automàticament. I és que no tothom vol saber les intimitats dels seus contactes sense haver-les-hi preguntat.

Com funciona

La utilitat que us presentem avui fa servir l’estadística per calcular els missatges que, de mitjana, una persona publica cada dia a Twitter. Quan accedim al web principal només haurem d’introduir el nom d’usuari que vulguem consultar perquè ens ho calculi. El servei recopila les dades públiques de la xarxa social, sense fer servir cap mena d’informació oculta. Tant és així que us donarà l’error “de la balena” quan Twitter estigui per sobre de la seva capacitat i tampoc permetrà que accediu a les estadístiques dels usuaris que protegeixen els seus missatges.

Com a unitat de referència per calcular les actualitzacions, Follow Cost fa servir milliscobles. Es tracta d’una unitat de mesura innovadora (en altres paraules, treta de la màniga) que pren com a referència l’alt número de missatges que el famós i prolífic blocaire nord-americà Robert Scoble havia publicat a Twitter fins al 25 de setembre de 2008.

Scoble va arribar als 14.319 tweets en 675 dies, el que suposa una mitjana de poc més de 21 missatges per dia (xifra relativament alta). Per tant, un milliscoble correspon a la mil·lèsima part d’aquesta xifra, és a dir, 0,2121 tweets per dia.

Tanmateix, aquesta mesura no deixa de ser una referència. Quan demanem les estadístiques d’un usuari, Follow Cost ens mostra la mitjana absoluta de tweets per dia, així com la mitjana relativa de les últimes actualitzacions. És sota aquests números que ens incorpora la comparació amb les xifres del senyor Scoble.

A part d’aquestes dues dades el sistema també calcula el nombre de missatges recents amb 140 caràcters complets (els anomena golden), així com el percentatge dels últims tweets que  corresponen a respostes (@). En general no se’ns mostra una valoració del “perill” que comporta seguir una persona, però si aquell usuari/a supera els 1000 milliscobles el sistema considera que estem davant un cost de seguiment nuclear, i així ens ho fa saber.

Com no podia ser d’altra manera, podem contribuir a engrandir el nostre “cost” publicant un tweet amb les estadístiques d’un determinat usuari. De fet, per veure el resultat desitjat podem visitar  www.followcost.com i posar el nom d’usuari o bé teclejar directament http://followcost.com/NOM_USUARI_AQUI

A data d’avui, el Twitter d’Estol.cat ofereix una mitjana de 1,45 actualitzacions diàries (68,47 milliscobes), però les jornades de #catosfera, que vàrem retransmetre en directe, fan pujar la mitjana recent a 12,99 missatges per dia.

Cadascú té les seves preferències de temps, i pot decidir com invertir-lo. La informació no para de créixer, i els minuts d’atenció es paguen cada cop més cars.  Hi ha qui prefereix quantitat, d’altres es decanten per la qualitat. Alguns gaudeixen sabent què fan els seus contactes i un sector complementari opta per intercanviat experiències més profundes i/o professionals.

Tots tenen cabuda en el creixent univers de Twitter, però cadascú interpreta un rol diferent. Quin és el cost que té seguir un usuari? Demà en farem un petit recull. De moment, podeu provar amb vosaltres mateixos:

Follow Cost

Encara que no ho recordem, és possible que el primer cop que veiem un #hashtag a Twitter ens preguntem pel seu us i significat. A hores d’ara, etiquetes com #etfelicitofill o #alguhohaviadedir són prou populars a casa nostra, però no existeix cap límit per crear-ne de noves, així que no sembla mala idea posar una mica d’ordre.

Si  trobem un nou tag dins un context determinat (per exemple, la entrega dels Oscars) no ens caldrà trencar-nos el cap per endevinar que els missatges amb #oscars2011 es referiran a aquest esdeveniment. Dissortadament (o per sort) no totes les etiquetes estan sempre tan clares, així que fer-ne un recull no sembla mala idea. Per fortuna, aquest cop sí, algú ja ha tingut la idea i ha creat una biblioteca participativa on es pot recollir el significat i us de totes les etiquetes. S’anomena #tagdef.

Com a bona eina 2.0, #tagdef –s’escriu així, amb quadradet- basa les seves dades amb aportacions exclusives dels seus usuaris, totes elles anònimes. I és que, en aquest cas, no ens caldrà ni iniciar sessió amb Twitter, podrem definir una etiqueta sense cap mena de registre previ. A diferència de la Viquipèdia, on només podem treballar sobre articles que ja estiguin creats, #tagdef és una base de dades sense límit. Si cerquem un tag i no ens en dóna cap informació, podem incloure-la nosaltres.

El servei mostra totes les definicions que han donat els usuaris (a diferència de Viquipèdia, on hi ha un article per cada terme), si bé imposa un ordre decidit pels propis internautes. I és que #tagdef ens permet votar de manera positiva o negativa cada una de les explicacions, en funció de la qual cosa es determinarà l’ordre d’aparició.

#tagdef, però, no es limita aquí. A més de cercar o modificar els termes, a la pantalla de resultats de la cerca hi trobarem un botó per publicar la definició al nostre Twitter, i sota les explicacions també es mostraran els últims tweets publicats amb aquells hashtags (si ho preferim, ofereix un botó per cercar-los directament a Twitter).

La disposició dels resultats resulta fàcil i aclaridora. Per defecte amaga les publicacions amb molts vots negatius, malgrat que, si li ho indiquem, ens les mostrarà. Sovint mostra altres cerques relaciones i permet traduir automàticament les definicions que no són en anglès.

Sense presentar grans maldecaps per ser utilitzat, la característica que més ens pot cridar l’atenció és la venta de samarretes, tasses i altres utensilis que podem encarregar amb un sol clic a través de Zazzle. #tagdef oferta roba, tasses, pins, clauers, imans i adhesius amb la definició del hashtag que vulguem. Els preus són prou assequibles i ens dóna la possibilitat de personalitzar-los bastant.

Ja sabeu, doncs. Si mai desconeixeu el significat d’una de les moltes etiquetes que circulen per Twitter podeu provar sort amb #tagdef. Potser us agrada i l’acabeu lluint pel carrer.

Aquesta podria ser la sensació que ens quedi al llegir un tweet publicat per @joanteixidopau, on es plasma una gran, curiosa i, tal vegada, macabra coincidència: l’ús del domini .LY està en auge, i com si es tractés d’or negre, l’augment de la seva explotació corre a càrrec de companyies foranies. Però aquest fet no seria destacable si les sigles d’aquest domini no corresponguessin, en efecte, a Líbia.

El conflicte civil que es viu des de fa setmanes en aquest país àrab va més enllà dels carrers. L’enfrontament entre partidaris i detractors de Gaddafi es deixa notar tan a la xarxa com als passadissos diplomàtics internacionals. Res de nou.

Deixant de banda la crisi humanitària que comporta el conflicte –aquí no pertoca parlar-ne—resulta paradoxal que mentre el país es sumeix en el caos,  els dominis d’Internet libis (.LY) estiguin causant furor. No és cap secret que l’Àfrica és una font de primeres matèries per Europa i els països occidentals. Els mitjans de comunicació ens informen sobre l’encariment del petroli causat per aquesta revolta i tot seguit mostren els plans de l’OTAN per desembarcar en el país africà. Ara també necessitem les seves adreces de Internet?

Fa uns dies, Jerry Brito es preguntava a la revista Time què podria passar amb els dominis libis virtuals si la cosa anava a pitjor. Els necessitem tan com el petroli? Què passaria si Líbia tallés Internet? Fa uns dies us explicàvem que series.ly havia esquivat la Llei Sinde, així que sobta que ara pugui ser Gaddafi qui obligui a clausurar-la. En aquest sentit, hi ha una observació optimista i una de pessimista.

Segons aquest expert, i per rar que sembli, la majoria de servidors que allotgen els dominis .ly són fora d’aquest país. De fet, la tecnologia actual permet saber on s’allotja un web en pocs segons. Podem comprovar que, efectivament, series.ly està allotjada a servidors del Canada i bit.ly als Estats Units.

Malgrat tot, el fet que aquest domini representi un país pot comportar alguns problemes. I és que a diferència d’altres dominis generals com .NET o .COM, el govern libi segueix tenint poder de decisió sobre els webs .LY a través de l’empresa de telecomunicacions del país.

Tot i l’èxit que han tingut espais web amb aquesta terminació, les dades demostren que el domini d’Internet libi no és l’aposta més segura. Alguns usuaris han fet públic el seu malestar amb l’entitat reguladora nic.ly per baixes injustificades i altres problemes als seus webs. Segons l’estudi de l’empresa McAfee sobre la seguretat a Internet l’any 2010, els dominis més insegurs del món corresponen a països africans. Tot i que el Líbia no es troba entre els 5 pitjors, res fa pensar que ocupi una posició gaire més elevada.

Domini escombraria

Tenint en compte tots aquests factors, no podem obviar els usos que els administradors fan del domini .LY. Si agafem com a model el nou web de contingut “pirata” series.ly i el reductor d’adreces bit.ly ens trobarem amb una tipologia de dominis en que la seguretat i estabilitat queden en un segon terme.

Les adreces creades amb bit.ly són de “usar i llençar”, amb una vida útil que en pocs casos va més enllà dels dos o tres dies. Per la seva banda, series.ly no deixa de ser un web que comparteix material de manera il·legal, malgrat que aquesta apreciació no vagi més enllà de una coincidència.

El transcurs de les coses ha volgut que la terminació .LY s’associï amb adreces curtes (i, al seu torn Twitter), cosa que les fa atractives i, potser inconscientment, més modernes que el veterà .COM.

Com hem vist, però, ni un web ni l’altre tenen absolutament res a veure amb Líbia (més enllà de les adreces que els usuaris puguin escurçar i es relacionin amb el conflicte civil).

Si ens preguntem sobre els motius de l’auge podríem veure-hi raons econòmiques, però aquest no sembla ser el reclam. Existeix un web (allotjat als EUA) on es subhasten dominis .LY i en fomenten la compravenda. Aquí hi podríem veure indicis de la popularitat que està agafant, però tal vegada l’auge dels .LY sigui per una qüestió legal més que no pas econòmica.

I és que en principi no es tracta de la opció més barata. Si volguéssim registrar bits-catalans.ly les poques webs que ens ho permeten demanen un preu de 120$ l’any (85,75€), mentre que si anem a CDMon i comparem els dominis .ES, .COM I .CAT només haurem de pagar 9,95€ pels dos primers o 24,95€ per l’adreça .CAT.

Així doncs, deixant de banda totes les explicacions racionals que puguem i vulguem donar, no deixar de ser curiós que el domini de Líbia es comenci a fer famós just quan el país viu una de les seves pitjors crisis. Això ens obliga a recordar que, malgrat tot, el que passa Internet segueix depenent –i molt—del món real.

Per a més informació

Maping The Map Web 2010

Techland (Time Magazine)

A Bitscatalans: Series.ly, l’evolució de seriesyonkis que esquiva la llei Sinde

Primera imatge: Getty Images / Photo Illustration (Time Magazine)

Refollow s’adapta millor a aquest segon grup d’usuaris. Imaginant-nos una fórmula en que augmentin els seguidors quants més missatges publiquem i més temps passem a twitter, ens adonarem fàcilment que a més activitat més descontrol i, per tant, més necessitat d’emprar aquest web.

Com d’altres eines de les que hem parlat, Refollow no presenta un gran nombre d’afegitons, però realitza la seva tasca de manera efectiva i entenedora. Es tracta d’un sintetitzador social, una utilitat per classificar i estructurar els nostres contactes de Twitter com no podrem fer amb altres clients. Aquest web no és una simple llista de contactes ben dissenyada, sinó tot un gestor que ens permetrà optimitzar la experiència en aquesta xarxa social.

Per fer-lo servir no ens caldrà cap nou registre, ja que en aquests serveis les nostres dades d’accés a Twitter són més que suficients.  Amb Refollow podem agrupar els nostres contactes (tan seguidors com seguits) pel nivell de relació que hi mantinguem. Li podem demanar, per exemple, que ens destaqui els usuaris més rellevants i filtri els que ho són menys.

En pocs segons ens pot suggerir a quin dels nostres seguidors val la pena “retornar el gest” i determinar si hi ha algú que caldria blocar. Totes les accions estan pensades per fer-se a gran escala, així que podrem seguir o deixar de fer-ho a més d’un usuari de cop. Si tenim dubtes, podrem situar el punter sobre la imatge de l’usuari i en un petit requadre ens marcarà quina rellevància té aquell tuitaire per nosaltres.

El servei té una interfície molt visual, i permet filtrar cerques amb facilitat. Si li ho indiquem, ens mostrarà els nostres seguidors o els usuaris que seguim, els qui segueix un determinat usuari, o els que algun cop ens han mencionat (@).

A més, Refollow ordena els resultats en termes d’activitat (si  els contactes han publicat en un temps determinat), en funció de si tenen imatge o, fins i tot, si els hem seguit o ens han seguit alguna vegada. A part d’això, el principal valor afegit d’aquesta web de Originatelabs Inc. és la senzillesa estructural i gràfica. Tot el potencial de Refollow està immers en una única pantalla, cosa que facilitarà la nostra tasca organitzativa. Val la pena.

Accedir al servei: Refollow.com

El que sí voldrem saber és la persona o entitat que ha encarregat aquest estudi. Al cap i a la fi, si aquests sondejos no es fessin, desconeixerem dades d’aquesta transcendència que, si més no, ens ajuden a reflexionar. Ben mirat, els resultats es poden interpretar des d’un punt de vista sociològic. Si tal nombre de canins disposen d’un perfil a les xarxes socials és perquè aquests serveis han esdevingut un element transcendental a la nostra societat.

Les dades recollides per aquest estudi s’han elaborat a partir d’una enquesta a més de 400 nord-americans amb gossos. Els Estats Units són el país del món amb més animals de companyia. Les estadístiques revelen que, l’any 2009, hi havia uns 77 milions de nord-americans amb  gossos com animal de companyia. De mitjana, un propietari es gasta fins a 1000$ l’any en el seu gos, i un 5% arriba fins als 10.000$

Del 14% de gossos amb perfil creat a Facebook, un 42% tenen fins a 25 amics, i destaca la franja de gossos amb fins a 500 amics, el 9% del total. Segons els seus propietaris, les xarxes socials fan que les seves mascotes tinguin una bona relació amb el món… com a mínim, això és el que els han respost els seus “amics”.

Algunes d’aquestes mascotes també són populars a altres xarxes. Un 6% de gossos tenen un compte creat a Twitter, percentatge que s’extrapola a Flickr. YouTube és el servei que més es porta entre els canins. Un 27% d’aquests (hem de suposar que per via dels seus amos) lluiten per la fama en el popular portal de vídeos.

Els números presentats ens poden provocar moltes reaccions. Podem estar d’acord o no amb les dades presentades i la naturalesa d’aquestes, però si més no, a part de curioses, resulten inèdites. Fins ara es sabia que els nord-americans gastaven una quantitat de diners considerable amb la seva mascota, així que saltar a la fama del YouTube només era qüestió de temps.

Les xarxes socials s’han mostrat poderoses a l’hora d’enderrocar un govern (recordeu els talls d’Internet a Egipte fa unes setmanes), però ningú els hi treu el potencial que tenen en altres àmbits. Cap dels serveis presents en aquest estudi té actualment un reglament per gossos, però segur que molts dels seus “usuaris” tenen més seguidors o amics que molts de nosaltres.

C’est la vie.

Estudi elaborat per: Lab42.com

Vist a: Trecebits.com

Amb el protagonisme d’Internet, quants anys de vida li dones al paper?

El paper ja està mort com l’havíem entès fins ara, encara que no crec que acabi de desaparèixer mai. De fet,  hi ha gent que està fent coses molt interessants en paper. Al centre de Milà, per exemple, es reparteix un diari que es diu Il Folio, només d’opinió, que val tres euros. Crec que això són bons exemples d’evolució del paper.  Nosaltres mateixos, a VilaWeb, estem treballant per imprimir una revista mensual.

En un futur, els mitjans hauran de comunicar les notícies per Internet i el mòbil i deixar el paper per a la opinió. El problema és que els diaris que coneixem ara no sabran fer això; estan tan obsessionats amb el passat que no veuen aquesta oportunitat.

Tu vas començar VilaWeb ara fa 16 anys. En quin moment et vas adonar que Internet era el futur?

Jo abans feia de reporter internacional. Quan viatjava veia que alguns col·legues que treballaven per diaris americans i anglesos tenien informació que a mi no m’havia arribat i la treien per una cosa que li’n deien xarxes (no era Internet, encara).

Precisament, vaig interessar-me per les xarxes per una qüestió d’enveja. A principis dels 90, quan treballava a La Vanguardia, em van arribar a demanar que anés a casa a buscar les notícies d’agència perquè encara no havien arribat a la redacció.

…i et vas adonar del potencial d’Internet.

Totes aquestes coses em van fer veure que allò tenia futur. Al 1994 vaig treballar un temps en un diari canadenc, on aquesta tecnologia estava més implantada i a partir de llavors vaig veure que calia aprofitar-ho. De fet, quan vam començar VilaWeb, no sabíem quin futur tindria. Vam decidir tirar-nos a la piscina i començar a nadar.

Creus que ara estem davant un altre canvi?

És evident que hi ha un canvi de cicle. L’Internet tancat de 1995 no és el mateix que el d’ara,  on la gent agafa una frase o titular i el fa volar per les xarxes socials. L’Internet que hem vist fins ara és una broma comparat amb el que ens espera. Ara prima la mobilitat, a la xarxa s’hi accedeix des del mòbil i és més important la marca VilaWeb que el web VilaWeb.cat.

Això implica que Twitter és el nou periodisme?

S’ha de distingir. Jo estic molt en contra del que s’anomena “periodisme ciutadà”.  No importa que el periodisme només sigui una part de la informació o que, fins i tot, no sigui la fonamental.  En termes democràtics és fabulós que tothom pugui expressar-se,  però això no és periodisme.

Algú que té un bloc està fent una feina, però el periodisme és un exercici professional, que es fa en una redacció, cobrant, amb una determinada deontologia, uns codis etc. Jo no conec un “cirurgià ciutadà”, i si existís, no m’agradaria que m’operés.

L’ús de les xarxes socials està molt generalitzat, però el fenomen no s’explica a les aules.

Els canvis són tan ràpids que es fan difícils d’explicar. Per mi, encara ara, el correu electrònic és la conquesta principal de Internet. En canvi, em trobo amb nens que ja no tenen correu electrònic perquè el troben massa lent, i prefereixen comunicar-se per Facebook o Messenger. Tot està passant a una velocitat excessiva, i això fa que sigui difícil assimilar culturalment i socialment algunes coses. De fet, estic molt preocupat al veure com hi ha gent que no concep el dret a la privacitat a Internet.

Caldria educar més que ensenyar, doncs.

Seria important una educació sobre la privacitat a Internet, però sempre arribarem tard.

Fa un any un regidor socialista va insultar la directora de TV3 i després es va defensar dient que ell creia que allò no ho llegiria ningú. Això denota la ignorància de la gent respecte la magnitud de Internet. El problema és que tot passa massa ràpid i cada vegada s’accelera més. Ningú sap què hi haurà després de Facebook…

VilaWeb es defineix com un diari independent i compromès. El fet que hi hagi certs anunciants no afegeix descrèdit a notícies delicades?

Jo ho plantejaria al revés: si Vilaweb va apagar-se contra en tancament de TV3 i va renunciar a la publicitat durant 24 hores és perquè creu que el seu compromís amb el país l’obliga a fer aquest gest. Espero que es valori això i la publicitat de les empreses s’entengui en aquest context. El diari s’ha de pagar, però a l’hora nosaltres tenim suficient ètica com per deixar de cobrar durant 24 hores si és necessari.

No queda més remei que acceptar publicitat, doncs.

VilaWeb funciona amb 26 persones treballant, amb una operativa molt potent i això s’ha de pagar. Podríem cobrar als lectors, però si no, hem d’acceptar publicitat,

No crec que ningú ens pugui acusar a nosaltres de ser uns venuts. Entre d’altres motius hem demostrat que quan hi ha una notícia dolenta per un anunciant nostre la publiquem igual. Som un diari en el qual el departament de màrqueting té prohibit parlar amb els periodistes.

Hi ha col·lectius que demanen a Google que modifiqui algunes cerques perprevenir l’anorèxia o casos de suïcidi. On està el límit entre la llibertat d’expressió i la responsabilitat corporativa?

És un tema delicat. En els casos en que tots hi estem d’acord seria fantàstic posar uns límits morals a les cerques, però no pots fer que algú decideixi per tu. Si desprès un govern determinat demana a Google que censuri determinades webs segur que hi ha polèmica.

Entenc que hi ha unes situacions que són molt clares, però davant l’amenaça de que algú tingui el poder d’exercir la censura jo sempre prefereixo viure amb risc. Encara que sigui més perillosa, la llibertat és més important.

Per tant, mesures com la Llei Sinde…

Això és una barbaritat! Una bèstia incomprensible que s’explica per les pressions d’alguns sectors encapçalats per l’SGAE. El pitjor de tot és que és inútil. No funcionarà, crearà més problemes dels que solucionarà. Per desgràcia a la classe política li costa entendre la nova realitat d’Internet. Ho demostren a diari, i aquesta n’és una prova.

Anem endarrere en qüestions de tecnologia? Ara el nou govern vol treure els ordinadors a les aules.

El problema no són els ordinadors. Valoro positivament la voluntat de l’anterior conseller de provocar un canvi a les escoles, però no les formes. No pots implementar ordinadors i no posar connexió, com s’ha fet. Hi ha altres coses que tampoc estan clares, com per què tothom s’ha de comprar un Toshiba amb Windows i pagar a través de La Caixa.

El pitjor és que no s’ha parlat amb els interessats. Hi ha mestres que estan fent  experiments telemàtics a les aules des de fa vint anys i ningú els va consultar al posar els ordinadors ni al treure’ls. A excepció d’alguns països nòrdics, Europa té una tradició maldestra en aquest sentit.

—

J. Andreu Palacios

Tot té un preu. No necessàriament econòmic, hi ha moltes maneres de pagar. A Internet predomina un model de negoci en que, generalment, no es demana a l’usuari final una retribució econòmica directa. La xarxa ha imposat el cobrament en forma de visites, prestigi, popularitat i, en la majoria de casos, accessos a publicitat viral dirigida.

Les eines d’Internet –també i, en especial, les xarxes socials— fomenten aquest estàndard de promoció. I com no podia ser d’altra manera, ja hi ha algú que ha vist Twitter com una potent eina de pagament. Aquest és el cas de Pay With a Tweet, un servei, tan curiós com útil, que interposa la publicació d’un twit (o un missatge al Facebook) a l’accés a un enllaç d’interès per l’usuari.

Per crear un link amb el botó Pay with a Tweet (“paga amb una piulada”) no es necessita cap mena de registre. Ni tan sols cal ser usuari de Twitter (és recomanable, això sí).

Un senzill apartat del seu web ens demanarà sis dades per completar l’acció. Només caldrà que apuntem el nostre nom, correu electrònic, l’enllaç al qual vulguem que s’accedeixi, el text de la piulada (amb un màxim de 110 caràcters, per deixar espai a l’enllaç) i la adreça escurçada (bit.ly) que es mostrarà al missatge i servirà per promocionar el nostre web.

Aquesta darrera adreça no ha de ser, en cap cas, la de l’enllaç “amagat”, sinó la del web de partida, que es publicarà al missatge dels usuaris i farà que més gent hi accedeixi.

Quan l’usuari final premi sobre el botó de Pay with a tweet li apareixerà una finestra on se li demanarà que iniciï la sessió amb Twitter (o, en el seu defecte, Facebook) per poder publicar el missatge. Un cop l’usuari hagi accedit, podrà entrar a l’enllaç.

El servei, pensant en la mobilitat, també genera un codi BIDI pels creadors. D’aquesta manera, la aplicació es fa accessible des dels telèfons mòbils.

A qui va dirigit

Pay with a tweet serveix per donar-nos a conèixer o promocionar un servei que oferim. De fet, no existeix cap mena de restricció pel que fa a l’enllaç “ocult” (podríem enllaçar-ho a www.google.com) però en la majoria de casos es fa servir per aportar descàrregues.

Pot ser el cas d’un disc-jockey que ofereixi les seves mescles gratuïtament però es vulgui promocionar, un web de descàrrega de llibres electrònics, o algú que vol donar a conèixer les seves investigacions.

En aquest enllaç, per exemple, s’ofereix la descàrrega d’una recerca sobre el coneixement i us d’eines 2.0.

En xifres

No es tracta de la utilitat de Twitter més popular, però els números dels qui han confiat en ella no són pas dolents. S’ha de tenir en compte, de fet, que en el món de Internet la majoria de xifres poden semblar petites.

Des de l’estiu de 2010, quan va ser creat, ha experimentat una crescuda constant. El primer llibre enllaçat mitjançant el servei va aconseguir més de 13.000 descàrregues en 72 hores (180 descàrregues/hora), i es va convertir en el tercer Trending Topic mundial.

Empreses com Microsoft o la ONG Greenpeace han ofert els seus serveis mitjançant la utilitat i ja s’han creat més de 10.000 botons de Pay With a Tweet. Això fa que, en total, més de 400.000 persones hagin pagat alguna cosa mitjançant un missatge.

Certament, i depenent de quin sigui el nostre punt de comparació, les dades ens poden semblar ridícules. Però allò minoritari no té perquè resultar pitjor.

Pay with a Tweet – An overview from Leif on Vimeo.

Pay with a tweet

Twitter: @innothunder

Fa unes setmanes es va publicar l’aplicació d’aquest diari per a iPhone, iPod touch i iPad, que va ser rebut amb un èxit considerable. El director del diari, Vicent Partal, va anunciar al seu blog que l’empresa també estava creant un programari pel sistema Android que seria molt semblant a l’aplicació pel telèfon d’Apple. El mateix Partal s’ha encarregat d’anunciar al seu Twitter que l’aplicació ja està disponible a partir d’aquesta setmana.

Segons es publica a Android Market la versió disponible és la 1.2, però Partal assegura que es tracta d’una versió en proves. La nova actualització data del passat dijous (24 de febrer), i en ella s’hi corregeixen errors a l’hora de compartir notícies o inconvenients en les transicions.

No es tracta d’una aplicació sobrecarregada (pesa 57k), però és prou útil. En termes de compatibilitat, serveix per les versions 1.6 i posteriors. A l’accedir-hi hi veurem els titulars del diari (poden trigar en carregar depenent de la connexió) i ens permetrà desplaçar-nos verticalment per llegir-los i fer un moviment horitzontal per canviar de informació.

A la barra inferior trobarem un parell de botons molt ben pensats que canvien el tamany de lletra. És un detall que pot semblar-nos prescindible però ens dóna molta versatilitat per llegir en certs ambients de llum i distància de la pantalla. Al costat d’aquestes opcions trobarem un botó per compartir la notícia (per Facebook, Twitter i e-mail) que també ens servirà per accedir-hi a la versió del navegador. Aquest menú desplegable serà el mateix que ens sortirà quan premem el botó físic “menú”.

Finalment, i a la banda dreta de la barra inferior hi trobem el botó per refrescar.

Valoració

Es tracta d’una aplicació que compleix la seva funció i es deixa estar de romanços. Facilita la lectura de les notícies, i la fa més amena i accessible un cop estan descarregades (amb el navegador hauríem d’esperar cada cop). Sens dubte, la integració per compartir és un punt a favor.

Com a punts negatius podríem destacar la manca d’una visió global dels titulars (hem de passar les notícies una a una) i la incompatibilitat amb la posició horitzontal de la pantalla. Posats a filar prim, l’experiència tàctil, si bé correcta, no està a l’alçada del que pot oferir el sistema operatiu. El canvi de notícies es fa d’un sol cop, sense possibilitat d’arrossegar i tornar enrere o “llançar-lo”, com sí que permet l’agenda de contactes d’Android o l’aplicació per Twitter.

Però l’aplicació de Vilaweb serveix per mantenir-nos al dia, i per això no podem demanar més.

Descarregueu-la aquí