Aquesta tarda, Apple de la mà de Phil Schiller, ha presentat dos productes que pretenen revolucionar el món de l’ensenyament. A partir del dispositiu iPad, volen que el tablet sigui el nucli entre professor i alumne. I l’aprenentatge es faci a partir de llibres digitals, totalment interactius plens de animacions, vídeos, exàmens i formularis. És més, Apple ens dona les eines a tothom, i de forma gratuïta, perquè tinguem accés a la creació d’aquests llibres digitals.

Una de les frases claus en la presentació ha estat: “No cal treballar amb les mateixes eines que fa 50 anys“. Ja en la biografia de Steve Jobs, el mateix ja vaticinava que aquest seria el seu següent camp d’acció. Avui, la companyia de Cuppertino ha intentat donar un tomb complet en una indústria molt clàssica, veure si se’n surt.

iBook 2, interactivitat

El primer producte a presentar a estat iBook 2. iBook és l’aplicació per llegir llibres digitals. La primera versió complia amb bona nota si la comparem amb els altres lectors digitals. La segona versió surt de la pretensió de “llegir” i es submergeix en la interactivitat. Preten ser el substitut total del llibre de text.

Amb iBook 2, podràs veure fotografies, mirar animacions en 3D, vídeos, subratllar els textos amb diferents colors, accedir al sumari de lliçons, veure el significat de paraules, accedir a formularis de seguiment, exàmens, preguntes… Una mar de funcionalitats que fan que la iBook es converteixi en font de llibres d’aprenentatge, a part de lectura.

De moment, Apple ja ha arribat amb varis acords amb editorials nord-americanes per la publicació del seu material d’ensenyament a la iBook 2. L’aplicació ja es pot descarregar a iTunes Store.

iBooks Author

Seguint una estratègia semblant a les Apps, Apple obre aquest nou món dels llibres digitals a tothom qui vulgui ensenyar. Després d’explicar la potència d’iBook 2, Phil Schiller ha presentat iBooks Author, una app ja disponible per la Mac App Store.

iBooks Author és un creador de llibres digitals per iBooks. És gratuït i permetrà a tots els usuaris que ho vulguin crear llibres digitals amb les funcionalitats esmentades, i publicar-les. De forma que:

Qualsevol persona amb un ordinador Apple, amb OS LION X com a requeriment, podrà crear llibres digitals amb formularis, vídeos, animacions… d’una forma senzilla. Aquest editor, ja disponible, té una aparença com Keynote i permet la publicació d’una prova a l’iPad i la posterior publicació a la botiga de llibres digitals.

iBooks Author permetrà l’ús d’HTML 5 en alguns widgets, i segons han publicat en el FAQ, la publicació d’aquests documents en format PDF no interactiu per passar-los via correu electrònic. També, descarregant l’iTunnes Connect podreu publicar els vostres llibres digitals amb un preu de 0 a 14,99 €. Sino els veneu gratuits, Apple es queda el 30 per cent dels beneficis.

Conclusions i dubtes

Apple vol revolucionar el món de l’ensenyament. Segurament molts professionals de l’e-learning provaran la facilitat del sistema i ensenyaran als seus alumnes a partir d’aquesta eina. Val a dir, que eines com Moodle, o les eines per crear contingut com la d’Amazon, o Adobe Digital Publishing tenen un problema ja que segons sembla, aquest programari avança molt en la creació de contingut.

També, val dir que un iPad té un preu de 500 €, segurament 3 o 4 anys de compra de llibres de text. Amb 3 o 4 anys, hauran sortit 3 nous models d’iPad?

I amb el món de l’ensenyament primari, haurien d’anunciar un acord global perquè tots els nens tinguessin un iPad per un preu simbòlic i PROTEGIT ( una bona carcassa anti-caigudes ) perquè tingui un efecte en les escoles. Aixó si, si Apple ho aconsegueix estalviarà a milions de nens dos coses: classes avorrides i mal d’esquena permanent.

Més informació:

Accés a la presentació | Post Apple Bloks Cat

Des de l’estudiant que està a l’autobús o al tren amb el seu portàtil, fins al viatger que arriba a una nova ciutat, poder llegir els apunts que vas demanar o accedir a un correu electrònic rebut sense haver de buscar abans una xarxa Wi-Fi acaba sent molt positiu. Però després que Google suprimís aquest servei la primavera passada, l’única alternativa que hi havia hagut per accedir i/o editar la informació dipositada a internet sense estar-hi connectats era a través d’un client de correu, com Thunderbird. Tot i que configurar aquests clients de correu no sol ser massa complicat, especialment amb un compte de Gmail, sí que és un pas que ens estalviàvem amb el servei natiu que oferia Gears.

Però finalment ahir rebíem la notícia, a través del blog oficial de Google, del reestabliment de l’accés offline de Gmail, Google Calendar i Google Documents, aquest cop a través de la seva flamant botiga d’aplicacions per a navegador, la Chrome Web Store. Mentre que a l’aplicació de Gmail ja podem accedir-hi a dia d’avui, les de Calendar i Documents estaran disponibles la setmana que ve.

Google Mail fora de línia

Entrant en la dinàmica que està agafant el global de les interfícies d’usuari, no és casualitat que aquesta aplicació prengui l’estètica dels últims dispositius mòbils que han aparegut al panorama informàtic mundial: les tauletes o tablets. L’aplicació ens mostra una versió simplificada de Gmail, amb la qual podem fer la gran majoria de tasques que duem a terme habitualment, des d’escriure missatges fins a arxivar-los, aconseguint que se sincronitzin automàticament la següent vegada que tinguem connexió a internet.

Però hi ha alguns aspectes que no estan a l’altura: per una banda, no es pot seleccionar l’adreça a nom de la qual vols enviar un missatge; per a aquells que utilitzen dues o més adreces combinades al seu compte de Gmail, és quelcom molt important que decidirà si utilitzen aquesta aplicació o no. I per altra banda, tot i que és comprensible que hagin implementat la interfície amb aspecte de tauleta, ja que l’entorn informàtic futur estarà compost per dispositius mòbils d’aquestes característiques, treballar des d’un sobretaula o fins i tot des d’un portàtil amb aquest tipus d’estètica resulta com a mínim estrany, i moltes vegades incòmode.

Via The Official Gmail Blog

Daniel Ek

Spotify no és rendible, un rumor a la xarxa que sobrevola fa temps. Spotify, guanyadora entre les millors 100 empreses Start-ups, canvia de model de negoci a partir del dia 1 de Maig d’enguany. El gegant musical, ha decidit limitar als usuaris que no tinguin un compte Premium. Els usuaris que es registrin de nou, i que s’hagin registrat a partir de Novembre, tenen el mateix servei durant 6 mesos. Els altres, la majoria, només podrem escoltar 5 cops la mateixa cançó. Alhora, se’ns limita a 20 hores de música, equivalent a 200 cançons.

Ho explicava ahir, Daniel Ek en el blog d’Spotify.

El model de negoci canvia

Si últimament ja era difícil escoltar Spotify per les seves interrupcions contínues, ara suma que no podrem escoltar la música que ens agrada. Un canvi radical en el model de negoci que pot aportar:

• Una pèrdua d’usuaris enorme, i per tant, pèrdua d’ingressos en tema publicitari.
• Que tots, anem a la competència, com Grooveshark o Musicuo

Creiem que la socialitat que ha aportat amb la integració amb Facebook fan de Spotify un gran producte, però sense usuaris, res.

Els motius

Segons expliquen varis blogs, els motius són clars:

• L’entrada al mercat Nord Americà en el pla d’empresa d’Spotify és essencial. Resulta que les discogràfiques (Warner y Universal Music) apreten per ingressar més.
• En aquests moments, la factura de les discogràfiques a Europa puja 57,95 milions de dòlars, en canvi només un 10 per cent dels usuaris es fa Premium.

Spotify ha canviat el model de la música amb el seu model de negoci. Quant no surten els comptes, s’està caminant cap a un model de negoci quasi restrictiu per l’usuari, que genera dos reflexions:

1. Si els usuaris paguen cançons a iTunes, 10 cançons al mes ja fan una subscripció a Spotify on en pots escoltar milers i milers.

2. Tothom entrava a Spotify perquè era gratuït, i més en temps de crisi, que faran ara els usuaris?

Molt sovint sentim notícies sobre el valor dels negocis 2.0. Fa un mes, la inversora General Atlantic valorà Facebook per 65.000 milions de dòlars; i JP Morgan va xifrar el preu de Twitter en 4.500 milions de dòlars a finals de febrer.

A la majoria d’usuaris no acostumats a moure fortunes aquestes xifres ens poden resultar marejants; tot i que evidentment tenen un interès sobre com es perceben aquests negocis en l’àmbit financer i quin pot ser el seu futur. O hi haurà qui l’utilitzi com a argument per parla de bombolla econòmica.

Deixant de banda el món de les grans finances, ara com a usuaris podem saber quin valor tindria en el mercat el nostre compte de Twitter gràcies a l’aplicació Twalue. Si introduïm les nostres dades d’usuari podem veure quin preu ens donar.

La quantitat econòmica serveix com a simple curiositat o com a divertiment per competir amb els nostres amics sobre qui té un compte amb millor estimació. Pot ser no va més enllà d’un simple entreteniment; però també ens ofereix una valoració amb estrelles sobre el nombre de seguidors que tenim, a qui seguim i les nostres llistes. Aquí pot ser sí que té una millor utilitat ja que ens pot ajudar a millorar la nostra identitat digital: animar-nos a aconseguir més followers, estructurar millor les nostres llistes,…

Aquesta podria ser la sensació que ens quedi al llegir un tweet publicat per @joanteixidopau, on es plasma una gran, curiosa i, tal vegada, macabra coincidència: l’ús del domini .LY està en auge, i com si es tractés d’or negre, l’augment de la seva explotació corre a càrrec de companyies foranies. Però aquest fet no seria destacable si les sigles d’aquest domini no corresponguessin, en efecte, a Líbia.

El conflicte civil que es viu des de fa setmanes en aquest país àrab va més enllà dels carrers. L’enfrontament entre partidaris i detractors de Gaddafi es deixa notar tan a la xarxa com als passadissos diplomàtics internacionals. Res de nou.

Deixant de banda la crisi humanitària que comporta el conflicte –aquí no pertoca parlar-ne—resulta paradoxal que mentre el país es sumeix en el caos,  els dominis d’Internet libis (.LY) estiguin causant furor. No és cap secret que l’Àfrica és una font de primeres matèries per Europa i els països occidentals. Els mitjans de comunicació ens informen sobre l’encariment del petroli causat per aquesta revolta i tot seguit mostren els plans de l’OTAN per desembarcar en el país africà. Ara també necessitem les seves adreces de Internet?

Fa uns dies, Jerry Brito es preguntava a la revista Time què podria passar amb els dominis libis virtuals si la cosa anava a pitjor. Els necessitem tan com el petroli? Què passaria si Líbia tallés Internet? Fa uns dies us explicàvem que series.ly havia esquivat la Llei Sinde, així que sobta que ara pugui ser Gaddafi qui obligui a clausurar-la. En aquest sentit, hi ha una observació optimista i una de pessimista.

Segons aquest expert, i per rar que sembli, la majoria de servidors que allotgen els dominis .ly són fora d’aquest país. De fet, la tecnologia actual permet saber on s’allotja un web en pocs segons. Podem comprovar que, efectivament, series.ly està allotjada a servidors del Canada i bit.ly als Estats Units.

Malgrat tot, el fet que aquest domini representi un país pot comportar alguns problemes. I és que a diferència d’altres dominis generals com .NET o .COM, el govern libi segueix tenint poder de decisió sobre els webs .LY a través de l’empresa de telecomunicacions del país.

Tot i l’èxit que han tingut espais web amb aquesta terminació, les dades demostren que el domini d’Internet libi no és l’aposta més segura. Alguns usuaris han fet públic el seu malestar amb l’entitat reguladora nic.ly per baixes injustificades i altres problemes als seus webs. Segons l’estudi de l’empresa McAfee sobre la seguretat a Internet l’any 2010, els dominis més insegurs del món corresponen a països africans. Tot i que el Líbia no es troba entre els 5 pitjors, res fa pensar que ocupi una posició gaire més elevada.

Domini escombraria

Tenint en compte tots aquests factors, no podem obviar els usos que els administradors fan del domini .LY. Si agafem com a model el nou web de contingut “pirata” series.ly i el reductor d’adreces bit.ly ens trobarem amb una tipologia de dominis en que la seguretat i estabilitat queden en un segon terme.

Les adreces creades amb bit.ly són de “usar i llençar”, amb una vida útil que en pocs casos va més enllà dels dos o tres dies. Per la seva banda, series.ly no deixa de ser un web que comparteix material de manera il·legal, malgrat que aquesta apreciació no vagi més enllà de una coincidència.

El transcurs de les coses ha volgut que la terminació .LY s’associï amb adreces curtes (i, al seu torn Twitter), cosa que les fa atractives i, potser inconscientment, més modernes que el veterà .COM.

Com hem vist, però, ni un web ni l’altre tenen absolutament res a veure amb Líbia (més enllà de les adreces que els usuaris puguin escurçar i es relacionin amb el conflicte civil).

Si ens preguntem sobre els motius de l’auge podríem veure-hi raons econòmiques, però aquest no sembla ser el reclam. Existeix un web (allotjat als EUA) on es subhasten dominis .LY i en fomenten la compravenda. Aquí hi podríem veure indicis de la popularitat que està agafant, però tal vegada l’auge dels .LY sigui per una qüestió legal més que no pas econòmica.

I és que en principi no es tracta de la opció més barata. Si volguéssim registrar bits-catalans.ly les poques webs que ens ho permeten demanen un preu de 120$ l’any (85,75€), mentre que si anem a CDMon i comparem els dominis .ES, .COM I .CAT només haurem de pagar 9,95€ pels dos primers o 24,95€ per l’adreça .CAT.

Així doncs, deixant de banda totes les explicacions racionals que puguem i vulguem donar, no deixar de ser curiós que el domini de Líbia es comenci a fer famós just quan el país viu una de les seves pitjors crisis. Això ens obliga a recordar que, malgrat tot, el que passa Internet segueix depenent –i molt—del món real.

Per a més informació

Maping The Map Web 2010

Techland (Time Magazine)

A Bitscatalans: Series.ly, l’evolució de seriesyonkis que esquiva la llei Sinde

Primera imatge: Getty Images / Photo Illustration (Time Magazine)

En només cinc anys de vida -enguany en farà sis- Megaupload s’ha consolidat com el web d’emmagatzematge i descàrrega d’arxius més important de la xarxa. De fet, segons Alexa, aquest portal ocupa la posició 69 en el rànquing absolut de webs més visitats.

Megamedia Limited, l’empresa matriu, vol traspassar ara aquesta fita i ha creat Megaworld, un conjunt de 16 portals heterogenis –13 d’ells de nova creació—que oferiran un seguit d’eines i serveis virtuals com ara un directori de fotos i música i quatre blogs sensacionalistes.  Caldrà veure si, a part de l’èxit assegurat de Megaupload, els altres directoris  obtenen uns resultats comparables, donat que la gran majoria emulen altres webs ja consolidades a la xarxa.

Megamedia (abans Megaupload limited) contava amb tres webs que figuraven en les primeres posicions del rànquing mundial. Megaupload, el més popular, és la solució preferida per a l’emmagatzematge i descàrrega de fitxers online, i fou també el més veterà. Un temps després se li afegí MegaPorn, per  compartir fitxers de contingut pornogràfic, i Megavideo, un directori pel·lícules.

El passat desembre la companyia va treure a la llum una dotzena de llocs web agrupats sota el nom de Megaworld. La seva intenció és convertir-se en el primer directori de serveis basats en el núvol (Internet Cloud) i ampliar els 45 milions d’usuaris que, segons la companyia, utilitzen els seus serveis cada dia.

Els portals de Megaworld ens poden transmetre un aire sensacionalisme, desenfrenament i poc rigor. Però actualment la companyia amb seu a Hong Kong juga un paper molt important tan pel que fa a número d’usuaris com pels serveis que ofereix. Megaupload, per exemple, és una peça clau en la descàrrega de pel·lícules amb drets d’autor. De moment és massa aviat per fer balanç d’aquesta oferta, però, si més no, és útil conèixer-la.

El món de Megaworld

La companyia deixa clar que segueix apostant per un doble model de negoci. El seu servei estrella, Megaupload, no canvia en fons ni forma, i la majoria dels nous webs ofereixen serveis gratuïts sense necessitat de registre (amb limitacions, això sí).

Megaworld vol ser transversal. Els comptes gratuïts i de pagament serveixen per a tots els serveis mega. El seu preu no ha pujat així que l’usuari, en principi, hi surt guanyant.

Repassem quin són els serveis del nou Megaworld:

Megaupload

Seguirà sent la joia de la corona. El buc insígnia de Megaworld vol aprofitar el creixement per refermar-se com el servei de descàrregues més popular d’Internet. Els comptes gratuïts albergaran, com fins ara, els fitxers per un màxim de 2 anys i, també ara podrem adquirir un compte premium des de 9,99 € per un mes (0,33€/dia) fins a 199,99€ per un compte vitalici (0,009€/dia sobre un càlcul de 60 anys). Aquestes tarifes seran vàlides per accedir a tots els serveis de Megaworld. Megaupload és un dels serveis que es beneficiarà de MegaKey (vegeu més avall) així que la seva funcionalitat quedarà ampliada.

Megavideo

Un directori de vídeo cada cop més popular. Permet reproduir directament els vídeos de Megaupload (amb una limitació de 72 min/dia sense registre) i emmagatzemar i compartir el que vulguem. A diferència de YouTube els vídeos no tenen limitació de temps i les barreres anti-pirateria són més supèrflues.  Pot actuar com un directori públic (amb una eina de cerca) o privat. De fet, es promociona com un lloc per “emmagatzemar amb seguretat la biblioteca de vídeos personal”, i en garanteix la còpia de seguretat gràcies a la publicitat. Una característica interessant per la qual Megamedia ja en prepara un altre web exclusiu.

Megaporn

El racó de la pornografia. No apareix en el web de Megaworld, però hi és ven present. En un sol portal s’allotgen fitxer pornogràfics per a la descàrrega (Megaporn files), vídeos de visualització directe (Megaporn Video) i un directori de fotos (Megaporn pix). Segons Alexa, és el 55è lloc web més visitat al Japó.

Megalive

Es basa en l’aparença de Megavideo, però ofereix la funcionalitat de Livestream. Tal i com indica el seu nom és l’aposta de Megamedia per oferir retransmissions en directe (streaming). Incorpora el servei de xat entre l’emissor i els espectadors i la possibilitat d’enregistrar l’esdeveniment.

Megabox

Una caixa de música. Megabox permet carregar “al núvol” les nostres cançons i escoltar-les, compartir-les i descarregar-nos-les allà on siguem. Ofereix un disseny simple i minimalista, però amb característiques prou completes. Si volem, podrem optar per comprar música a la botiga online.

Megapix

La riquesa de les nostres fotos amb la versatilitat del núvol. Megapix ofereix espai il·limitat i enllaços directes infinits amb els comptes gratuïts. Si som usuaris premium podrem accedir a fotos d’agència (de pagament)o bé vendre les nostres. Segons l’empresa és el servei ideal per compartir les nostres fotos amb amics o familiars. Pot ser interessant. Els àlbums de Picasa (Google) no ofereixen espai il·limitat.

Megaclick

La divisió de publicitat. Ofereix un servei  per personalitzar la publicitat en el nostre lloc web. Megaclick s’ofereix com a intermediari, i el seu cost és gratuït. Segons s’anuncia, el servei ofereix 300 milions de visites potencials.

Megafund

Megafund és la branca d’inversió financera de Megaworld que es centra, com no, en el núvol. Ofereix inversions per potenciar nous llocs web i potenciar la marca.

Megakey

La clau per eliminar les restriccions. Una eina petita però amb gran funcionalitat. Megakey és un software que, un cop instal·lat al nostre ordinador, permet desblocar gratuïtament els serveis premium de Megaupload i Megavideo i ens dóna una gran funcionalitat en molts d’altres. A canvi d’això, ens controla i substitueix la publicitat que veiem al navegar per Internet (per exemple, AdSense per Megaclick). És, per tant, un intercanvi. Així, de la mateixa manera que podem veure la TV gratuïtament a canvi de publicitat, Megakey ens ofereix serveis de Megaupload i Megavideo. Asseguren, això sí, que no incorpora software espia ni programes maliciosos.

Megapay

Amb un funcionament semblant a PayPal, Megapay vol patentar un nou sistema segur i inèdit per poder realitzar compres per Internet a través del mòbil. La seva implantació serà paulatina.

Blog: Megabest

Megaworld també comptarà amb 4 “blogs” en més d’una desena d’idiomes. Megabest n’és el primer. Ofereixen un aire sensacionalista i populista, enfocat des d’una òptica de negoci (semblant al que ara ofereix el web de varietats MSN).

Megabest està enfocat a “guardonats”. O dit d’una altra manera, un blog de Premsa Rosa amb aires, diuen de “superació”

Blog: Megaking

Anem més enllà: ara no parlem dels millors (best) sinó dels reis (king). Ens posen les dents llargues amb luxes estrambòtics i cars i , d’altra banda, ens ensenyen  -diuen- una fòrmula miraculosa de guanyar diners.

Blog: Megahelp

“Qui no té caritat al seu cor té la pitjor de les malelties cardíaques”. Així se’ns presenta aquest blog, que pretén tocar-nos la fibra sensible  (amb cert aire d’amenaça). Un espai publicitari sobre caritat i bones accions.

Blog: MegaGogo

Asseguren que aquest blog està dissenyat per a “playboys a qui els hi agrada la velocitat i les noies maques” Diuen que pujarà la nostra adrenalina.

Megamovie (en desenvolupament)

Paradoxalment, Megamovie vindria a contrarestar el lideratge de Megaupload i Megavideo com a webs de descàrrega directa de pel·lícules. Oferirà servei de streaming amb diferents canals de pel·lícules i sèries de manera totalment legal i per una quota, asseguren, menor a la de iTunes. Estarà disponible durant el 2011.

Megabackup (en desenvolupament)

Seguretat pels nostres fitxers en línia. Segons explica la mateixa empresa aquest servei estarà pre-instal·lat en alguns ordinadors i serà de descàrrega gratuïta. Emmagatzemarà els nostres fitxers (independentment del tamany que ocupin) de manera totalment gratuïta i automàtica. Només se’ns cobrarà quan vulguem recuperar les dades.

Vist a | Megaworld (i webs pròpis)

Amb informació de | Alexa

Les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest 2010 estan tenint més protagonistes que mai. Es podria dir que, per primer cop, assistim a uns comicis 2.0. Uns comicis on els hashtags de Twitter, els grups de Facebook i el seguiment especial dels portals de notícies d’Internet resten protagonisme als tradicionals mitjans unidireccionals (premsa, ràdio i TV) que els polítics sempre han fet servir. Si més no, Internet ha permès que els votants puguin contrastar les opinions entre sí (encara ara hi ha indecisos)

Tampoc s’han volgut quedar enrere els webs de noticies online –també alguns d’àmbit estatal- que aquests dies han ofert seccions especials i retransmetran demà, en directe, l’escrutini final. El Periódico, a més, ha sabut aprofitar la llibertat d’Internet i té previst publicar una enquesta d’intenció de vot poc abans de mitja nit.

Efecte electoral a les xarxes socials

Unes eleccions 2.0 són sinònim de Facebook i Twitter. Les dues grans xarxes socials han jugat un paper clau en aquestes eleccions, i no només com a via de propaganda (de fet, l’ús que la majoria de candidats han fet d’aquestes eines ha estat més aviat escàs).

Per exemple,  durant l’únic debat a sis que s’ha ofert per televisió, les piulades de Twitter van aconseguir un lloc en les estadístiques a nivell mundial.

Els blocs electorals que els mitjans públics havien de seguir han contribuït a augmentar l’ús que els partits sense representació parlamentària han fet de les xarxes socials. Fins i tot la ràdio i televisió convencionals han ofert una via de correspondència directa amb l’audiència a partir d’aquestes eines.

Les xarxes semblen no tenir límits i horaris, i els partits cada cop les tenen més en compte per mesurar la seva popularitat (a bitscatalans vam analitzar dimecres la incidència que tindria una hipotètica votació per Twitter).

La comunitat twitaire catalana, Twit.cat, veu aquesta nit com el hashtag #etfelicitofill i #alguhohaviadedir són els únics que no parlen de política. A les 21:20, els trending topics catalans són:

1. #28n
2. #e10
3. #votaindependencia
4. #unacatalunyamillor
5. #gentvalenta
6. #jovoto
7. #alguhohaviadedir
8. #garantiadeprogres
9. #maspresident
10. #etfelicitofill

I tot això sense parlar dels innumerables grups del Facebook.

Segons les previsions de participació, podem intuir que la política importa menys de la meitat de la població. Però no es pot negar que Internet treu fum.

Efecte electoral als portals de noticies

Els portals de noticies cibernètics han aprofitat aquesta campanya per fer-se un lloc, i són pocs els que no oferiran l’escrutini en directe. La majoria han publicat apostes (Com La porra de les eleccions de Crònica.cat), i prometen escrutinis detallats i accessibles. El portal de EL PAÍS, fins i tot, ens anima a utilitzar el seu widget al nostre web.

Fem un repàs de les possibilitats que ens ofereixen alguns portals:

El Periódico

Feta la llei, feta la trampa. I no és que siguin uns delinqüents. L’astúcia d’aquest diari li permetrà publicar en exclusiva la última enquesta d’intenció de vot a dos quarts de dotze (23:30) d’aquesta nit. Ofereix, per tant, una informació privilegiada que els dóna un valor afegit. Ara bé, l’evolució dels resultats que han publicat quasi diàriament no fa pensar que aquesta nit la cosa hagi de canviar gaire.

De cara al 28N reprenen la informació al web català. Ofereix un portal especial on s’inclouen les notícies, opinions, els trending topics de Twitter, vinyetes d’opinió, històric de resultats, vídeos i altra informació relacionada amb els comicis. Oferiran l’escrutini amb els seu popular servei d’infografía.

Crònica.cat

Quasi 500 persones han apostat ja a la seva porra de resultats. Oferiran l’escrutini des del primer minut i un anàlisi detallat del que hagi passat a les hores i dies posteriors.

El País.com

És el mitjà de difusió estatal que més atentament seguirà els comicis. Ha preparat un portal especial amb aparença diàfana i clara. Hi ofereix notícies a la part central i articles interpretatius (opinions, anàlisis, perfils dels candidats…) a la banda dreta.

També ens proporciona un widget gratuït per col·locar al nostre web que ens oferirà els resultats a l’instant. També han desenvolupat una aplicació per a l’iPhone.

La Vanguardia

El diari del Grup Godó ha estat seguint la campanya a fons amb un portal (patrocinat) especial on s’hi concentrava tot allò relacionat amb el 28N. Ofereix un històric de resultats interactiu i totes les notícies, opinions, reportatges i entrevistes.

La nit electoral oferirà l’escrutini en directe i comptarà amb la participació d’analistes especialitzats com Carles Castro i Alfred Reixach.

Diari ARA

A l’expectativa de com abordarà la seva primera gran jornada, el diari ARA, que surt aquesta mitjanit (de dissabte a diumenge) anuncia el seguiment de la jornada de manera detallada i tempestiva. Serà una bona oportunitat per veure com tracta als internautes aquest nou diari.

S’acosta la tempesta. Però Internet n’ha passat de pitjors, de molt pitjors…

Imatges | Captures de navegador dels diferents diari

Un petit error de càlcul pot convertir-se en un gran mal de cap. Fa poc, Google s’ha vist forçat a rectificar una errada en el seu servei cartogràfic, que per error havia atribuït una parcel·la de territori de Costa Rica a la veïna Nicaragua.

Tècnicament només es tractava d’un error de càlcul –l’empresa ja l’ha corregit—però la relliscada fa molt mal quan es tracta de fronteres i qüestions de sobirania. Més encara si parlem d’un cas de litigi que serà portat a la Cort de Justícia Internacional (ICJ).

Cada dia, Google ensenya el món a milions de persones, així que, malgrat amagar-nos darrera una pantalla, no deixem d’interactuar amb la gent i dependre dels problemes del món real.

Un mapa fet amb dades errònies

Google ja va reconèixer, ara fa una setmana, que havia elaborat el mapa basant-se en dades no actualitzades facilitades per Departament d’estat dels EUA. Costa Rica i Nicaragua es disputen una parcel·la de traçat fronterer al Rio San Juan, prop de l’illa de Calero, on els nicaragüencs mantenen un contingent armat que, de moment, no pensen retirar. De fet, Nicaragua dóna per perdudes les negociacions malgrat la intervenció diplomàtica de la Organització d’Estats Americans (OEA) i vol portar el cas a la cort de l’ONU.

La disputa ve de lluny. Fa dos segles que diferents estats es disputen aquest territori, però l’errada de Google ha acabat d’afegir llenya al foc i internacionalitzar el conflicte.

El perill d’equivocar-se a Internet

Internet és una arma. Millor dit, pot ser utilitzat com a tal. El perill (o benefici) d’aquesta tecnologia és el doble tall. Gran poder de difusió, d’immediatesa, de dissuasió…

Al cap i a la fi, la disputa de l’Illa de Calero no deixa de ser una polèmica de les moltes que Internet ha permès i el seu mecenes (Google) s’ha encarregat de difondre. Diàriament, apareixen milions d’històries que la xarxa (és a dir, els usuaris que l’usen) s’encarrega de remoure i jutjar. Sovint, però, cometem l’error de creure, precisament, que la xarxa és una capsa plena de continguts i, tanmateix, tancada, on el que fem darrera una pantalla no tindrà conseqüències a la vida real.

L’experiència ens hauria d’ensenyar que, lluny d’això, no hi ha res més real que la xarxa. Internet és realitat augmentada portada al seu màxim extrem. Un punt de trobada on s’hi apleguen moltes més ànimes que en un estadi olímpic, que és el màxim que podriem imaginar.

No sembla lògic que a algú li faci vergonya despullar-se al Camp Nou i, en canvi, ho faci pel Facebook, on té milions de visites garantides. Els errors que cometem des del portàtil no són errors, no els admetem com a tals. Ens avergonyirem més si caiguéssim al mig del carrer.

La relliscada de Google ha coincidit amb circumstàncies que l’atien, i és cert que no ha creat una nova disputa, però el que ara es publica a la xarxa queda gravat amb foc més que no pas amb tinta, i malgrat que ho vulguem rectificar, algú ja s’haurà quedat amb l’error abans.

La xarxa té aquestes coses. La frontera entre Nicaragua i Costa Rica està al mateix nivell que la foto més compromesa d’una nit de festa, i no podem descartar que aixequi més polèmica (segurament ho farà).

Així doncs, el proper cop que caiguem per les escales del metro haurem de donar gràcies que la patacada no hagi estat a Internet.

Fonts | The Guardian, The lat long blog (Google)

L’expectació era màxima aquest dilluns al vespre (10 AM hora local) per conèixer els detalls d’un rumor que ja es donava per fet. El Web 2.0 summit de San Francisco va acollir la presentació del flamant “Fmail”, el nou projecte de missatgeria de Facebook que, malgrat haver-se vist com la fi de GMail, no és, segons Mark Zuckerberg, “l’assasí del correu electrònic”.

La xarxa social nord-americana havia ampliat recentment els seus servidors, fet que, entre d’altres sospites, reforçava els rumors d’un “projecte titànic” per part de la companyia. L’anunci, tal com s’esperava, ha arribat, però caldrà esperar per comprovar si el servei és realment tan “ciclònic” com s’anunciava.

Ja feia un any que l’empresa es va plantejar la revolució del correu electrònic, que segons va declarar Zuckerberg, “és massa formal”. El producte va ser presentat com una “bústia social”, on en un futur els més de 500 milions d’usuaris de la xarxa social podran sintetitzar totes les seves comunicacions. De fet, no deixa de sorprendre que el Fmail tingui similituds amb Google Wave, una eina en que el buscador californià va veure desfetes les grans expectatives que hi havia posat.

Què és el FMail?

L’equip de Zuckerberg  no va decebre les expectatives, si més no pel que fa al tipus de servei amb el que s’especulava. Fins a 15 enginyers —un nombre inusual— han estat treballant en aquest projecte que integra correu electrònic, missatges entre usuaris de la xarxa social (com els que ara existeixen) i SMS. Es va parlar també d’una eventual integració de les trucades sobre VoIP en un futur, sense donar més detalls. Facebook, de fet, ha ofert recentment la possibilitat de sincronització amb Skype.

L’empresa vol oferir, seguint la tendència actual (recordem les novetats de la última versió del Messenger) una safata de missatgeria social única. Una eina d’integració on puguem recollir les nostres converses (xat, SMS, e-mail, missatges de la xarxa social etc.) sense haver de preocupar-nos el canal que fem servir. Una bústia única per a les nostres relacions.

A la presentació es va destacar que la nova eina no és un correu electrònic en sí, sinó una eina que incorpora l’e-mail com una de les seves parts. De fet, el servei permetrà obrir un compte “@facebook.com” sense estar indexat a la xarxa social, encara que, en un principi, haurem de rebre una invitació per entrar-hi (com passava amb GMail o Google Wave).

Tanmateix, la força del servei (i el que més feia témer a les altres empreses) són els 500 milions d’usuaris que ja són a Facebook, i que, segons càlculs de l’empresa, envien 400 milions de missatges diàriament.

Facebook també podria acabar finalment amb el cost dels missatges de mòbil (SMS), que l’usuari ja pot rebre gratuïtament en serveis com les alertes de Google Calendar.

Expectació massiva

Fa temps que Facebook s’ha guanyat un lloc a l’escena mediàtica, així que la presentació d’aquest producte no podia ser una excepció.

Cinc-cents milions d’usuaris (la població dels  EUA és de poc més de 300 milions), una pel·lícula que va aconseguir un èxit i crítiques molt notables, i un controvertit creador d’allò més cool, han fet de cada pas d’aquesta empresa (encara que sigui en fals) un esdeveniment d’interès públic.

Moltes piulades tenien ahir els hashtags #fmail o  #facebookmail, al que avui s’hi ha afegit #facebookmessages. Desenes de milers de persones van seguir l’esdeveniment a través de livestream (streaming, flux de dades en temps real), que va experimentar una crescuda de 8000 espectadors en els 5 primers minuts de retransmissió. Aquest web, segons Alexa, va augmentar un 19 % ahir el temps mitjà de permanència, escalant 159 posicions en el rànquing de visites.

Transició o servei definitiu? Els pros i contres del “Fmail”

Un anunci d’aquestes característiques no deixa indiferent. Els rumors que s’han generat al voltant d’aquest anunci són, no en va, fonamentats, ja que una gran aposta d’una gran empresa pot canviar moltes coses. Tanmateix, els grans canvis solen ser fortuïts, i existeix la possibilitat que, per molts milions de dòlars que invertim en revolucionar Internet, no ho aconseguim (Facebook i Google Wave van néixer, i han acabat, capgirant les seves expectatives).

D’altra banda, basant-nos en el comportament de les revolucions tecnològiques, sabem que el servei presentat ahir no deixa de ser una utilitat transitòria, encara que no podem afirmar per quan de temps. Unificar els principals serveis de comunicació telemàtica en una sola bústia és útil per a l’usuari, però resulta complex treballar a moltes bandes (correu electrònic, SMS, xat…). És possible que d’aquí a una dècada usem una sola via de comunicació basada en Internet i que puguem guardar en un aparell a la nostra butxaca.

Zuckerberg, a més, va opinar que el GMail era un bon producte, però “un bon producte que utilitzaran cada cop menys les properes generacions”. Amb tot, resulta difícil predir la perdurabilitat de l’e-mail, amb els seus avantatges i inconvenients. I és que, com sempre, està present la qüestió de la privacitat.

Ja es dóna per suposat que Facebook oferirà els seus productes gratuïtament, però no a qualsevol preu. Sabem que els ingressos d’aquesta xarxa social venen de la publicitat personalitzada que pot oferir gràcies a les dades que hi publiquem, així que, quantes més opcions ens ofereixi, més sabrà sobre nosaltres.

Mentrestant, l’ocell de Twitter segueix cantant al seu aire.

Fonts | TechCrunch (A i B), Alexa

Imatges | TechCrunch

Com a informació adicional, us mostrem unes fotografies sobre la gestió de residus a Xina que ens facilita la revista TIME.

Com a consumidors hem de saber que tenim dues opcions per desfer-nos d’aquestes residus: en els comerços, sempre i quan compris un aparell de semblants característiques  o la deixalleria més propera. D’allà els porten a instal·lacions on els desmunten i els sotmeten a un procés de descontaminació d’aquells productes tòxics que contenen com el cadmi, el crom, el plom, el níquel i el mercuri.

Però malgrat això, una part del residus elèctrics i electrònics europeus acaben a països en vies de desenvolupament (A TreeHugger, un dels millors blocs ambientals dels Estats Units, estimen que sols un 25 % dels RAEE són reciclats). El fotògraf sud-africà Pieter Hugo ha fet un magnific reportatge fotogràfic, Permanent Error, en el Mercat Agbogbloshie situat a Accra, Ghana, un dels abocadors tecnològics més importants del món, i on acaben molts dels ordinadors vells provinents d’Europa.

Allà, els ordinadors són desmuntats sense cap mesura de seguretat, a la recerca de metalls aptes per la seva venda.Moltes de les peces són cremades, amb la finalitat d’extreure el coure, el metall més desitjat. Els fums d’aquesta crema són molt tòxics. L’aire. l’aigua, el sòl, d’aquest lloc estan contaminats per restes de metalls pesats com el plom, el cadmi o el mercuri.

Per evitar aquests fets, a l’any 1989, la major part de països del món varen signar la Convenció de Basilea, amb la finalitat d’aturar l’abocament de residus tòxics als països del Tercer Món. Però en moltes ocasions, les regles d’aquest conveni són difícils d’aplicar quan els ordinador arriben camuflats com residus no tòxics, o quan arriben donats com un regal per part de països desenvolupats.