El congrés ha votat a favor de la supressió total del Cànon digital a instància d’una moció del Partit Popular. Aquesta proposició ha estat votada per 331 vots a favor, i dos abstencions.

Aquest és un cas flagrant: veiem com l’Octubre del 2010 la Unió Europea declarava il·legal el Cànon digital i instava al govern Espanyol a remodelar aquest impost tant injust. Fins fa res, els partits CIU, PP i PSOE donaven suport unànime a tota l’estratègia de la llei Sinde, i defensaven a capa i espasa un impost amb aires de l’edat mitjana.

Sinde, i tot el sèquit de polítics arcaics sense ni una engruna de noves tecnologies estaven anclats en un passat, a cobrar a tots justos per pecadors. Ara, veient la presumpta malversasió de fonts per part del president de l’SGAE Teddy Bautista, tots voten a favor d’abolir el cànon digital. Una acció per defensar la seva culpabilitat en deixar milions i milions d’€ a mans de corruptes i no dels artistes.

Segurament, aquests polítics que ara han fet el bé, haurien d’haver lluitat per unes investigacions de com una entitat que cobra a obres benèfiques podia tenir tants guanys o un sou de 24.000 € a les del seu president, després de la jubilació.

En fi, sempre paguem els de baix. ( opinió personal )

Més informació a El País,

Aquests últims dies hem vist interessants notícies relacionades amb el tancament de webs (Wikileaks, rojadirecta.org…) o la censura directa de tot Internet (a Egipte). En aquest article em proposo explicar si un govern pot o no (tecnològicament parlant, no ens ficarem en política/filosofia) tancar pàgines web i tot Internet en general.

Primer de tot, anem a veure com funciona Internet:

Quan nosaltres obrim el navegador i, per exemple, escrivim l’adreça bitscatalans.com passen moltes coses que són invisibles als nostres ulls. El nostre ordinador es connecta amb el nostre router i aquest envia l’adreça al servidor més proper del nostre ISP, és a dir, del nostre proveïdor d’Internet (per exemple, Telefónica). Aquest servidor, anomenat servidor DNS, mira si té emmagatzemat a les seves taules l’adreça i el seu respectiu número IP, sinó, li “preguntarà” a algun altre servidor DNS proper. I així fins que es trobi un servidor DNS que li sàpiga dir quina IP li correspon a aquella adreça.

Un cop té la IP només cal anar traçant un recorregut entre servidors DNS fins que un està connectat amb el servidor que conté el web que volem consultar. Aquest respondrà amb el contingut de la pàgina, que tornarà a fer tot el recorregut de servidors DNS fins arribar al nostre ordinador.

Egipte

Veient això, ja tenim una manera de tallar Internet: si els governs convencen (o pressionen) les empreses proveïdores d’Internet i propietàries dels servidors DNS, aquestes poden apagar els seus servidors i tot Internet cau. El nostre ordinador no sap amb qui connectar-se per arribar a una IP.

Cal tenir en compte, que a Internet els ordinadors no estan connectats entre ells com molta gent creu, sinó que els ordinadors estan connectats amb servidors, i són aquests servidors els que sí que estan connectats entre ells. Però tots aquests servidors són d’empreses, que molt difícilment plantarien cara a un govern.

I exactament això és el que va passar a Egipte. En aquest país només hi ha quatre proveïdors d’Internet (ISP), de manera que el govern egipci només va haver de parlar amb quatre grans empreses perquè aquestes suspenguessin la seva activitat i deixessin tot el país sense xarxa.

WikiLeaks i Roja Directa

En l’anterior explicació hem vist com, si els proveïdors d’Internet apaguen els servidors DNS tot se’n va a fer punyetes, però per tancar una sola pàgina web no cal tallar tot de servidors DNS (que és quelcom complex, tecnològicament parlant); hi ha altres maneres: per això cal entendre qui permet que hi hagi una web en línia.

Tothom qui tingui un lloc web en línia sabrà que hi ha dos requisits indispensables: el servidor i el domini.

El servidor és bàsicament l’ordinador que allotjarà el nostre web. Aquest servidor tindrà una adreça IP (o diverses) i tothom qui vulgui entrar al nostre web, es connectarà a aquesta IP. Excepte en grans empreses, en la majoria dels casos totes les pàgines web tenen contractat un servidor d’una empresa externa.

De manera que, si un govern vol tancar una pàgina web, només cal que truqui a l’empresa que l’allotja i la convenci perquè l’elimini dels seus servidors. Recentment hem vist casos com aquests quan diverses empreses que allotjaven WikiLeaks, davant les pressions del govern dels Estats Units van deixar de tenir el web als seus servidors.

I pel que fa al domini, la història és la mateixa. El domini és l’adreça en lletres que ens permet connectar-nos al servidor sense haver de recordar l’adreça IP. És més fàcil recordar wikipedia.org que no 207.142.131.203, oi?

Com que quasi ningú se sap les adreces IP dels webs que visita, el govern també podria tancar, o si més no ocultar, webs que no li fossin afins contactant amb les empreses proveïdores de dominis i dient-los “no vull que wikileaks.org enllaci a la IP de Wikileaks”. Així és com es va tancar el domini wikileaks.org i rojadirecta.org (aquesta segona és una pàgina que permetia veure esdeveniments esportius de franc a través de la xarxa).

La llei Sinde

I per últim, la Llei Sinde, és un remix de tot això que hem vist. Quan es trobi una pàgina web que infringeix els drets d’autor, es mirarà si aquesta està allotjada a un servidor a l’Estat espanyol. Si és el cas, es contactarà amb l’empresa proveïdora del servidor i se li demanarà que la tanqui (estil WikiLeaks).

En cas que el web no estigui allotjada a Espanya, el govern espanyol utilitzarà les empreses proveïdores d’Internet perquè no redireccionin les adreces cap aquell lloc web (estil Egipte).

Hi ha alguna alternativa?

Doncs per sort, sí, n’hi ha. L’alternativa és guifi.net, és un proveïdor d’Internet com qualsevol altre, però gestionat per una Fundació i sense cap gran empresa al darrera: els seus propietaris són els mateixos usuaris. És un projecte nascut a Catalunya que ja està molt extès als Països Catalans i està començant a fer els primers passos a la resta d’Espanya i alguns territoris de l’Àfrica. Tots els nodes de guifi.net estan connectats entre sí, de manera que un usuari connectat a la xarxa guifi.net es pot connectar amb un altre de guifi.net sense haver de passar per cap servidor d’una altra empresa.

Així, si algun dia el govern volgués tallar totalment Internet, es podria tallar tot el que hi ha “per fora” la xarxa de guifi.net, però per dins, la gent es podria seguir comunicant entre si.

Evindentment no és la solució a tots els problemes, però si guifi.net es va fent gran i creua fronteres, podria superar les barreres dels governs i teixir una mena d’”Internet” alternativa.

Enllaç | guifi.net

Fonts | Alt1040, ars technica, guifi.net, whatever

Reproduïm la opinió d’un expert perquè ens deixi clar i català que fa la llei en l’àmbit jurídic.

En què consisteix?

La ministra de Cultura, Ángeles González Sinde. Foto de Público

Fins ara, la protecció legal dels drets de propietat intel·lectual estava exclusivament en mans dels titulars o dels propis autors. Quan aquests consideraven que els seus drets es veien vulnerats, podien acudir directament als tribunals civils o penals per fer la corresponent denúncia o iniciar el pertinent procediment legal. Quan es tractava de propietat intel·lectual i Internet però, la majoria de judicis no acordaven la protecció que la indústria ha considerat adient amb la llei a la mà. I és que a Espanya, a causa principalment de la lentitud i manca d’efectivitat de la justícia, els titulars de drets d’autor mai no han aconseguit el nivell de protecció que buscaven: ni diners en concepte d’indemnització ni tancament de webs. La justícia encara no és 2.0.

Davant d’aquesta manca d’eficàcia, els titulars de drets de propietat intel·lectual van demanar al govern espanyol que busqués una nova via de protecció per a les seves creacions artístiques. La resposta a aquesta petició ha estat l’anomenada popularment llei Sinde (en referència a Ángeles González·Sinde, la ministra que l’ha impulsat), que és
la disposició final segona del projecte de Llei d’Economia Sostenible (LES). És una proposta de llei que “incorpora un conjunto de reformas estructurales que facilitarán que las
empresas y los agentes económicos españoles orienten su actividad hacia sectores con potencial de crecimiento a largo plazo, generadores de empleo y sostenibles desde un
punto de vista económico, social y medioambiental” i que “se articula sobre tres grandes pilares: la mejora del entorno económico, el impulso de la competitividad y la apuesta por la sostenibilidad medioambiental”.

Les novetats que incorpora la llei Sinde

La llei Sinde contempla la creació d’un nou ens que dependrà del Ministeri de Cultura: es tracta d’una comissió, formada per experts en propietat intel·lectual, que osten tarà la competència per determinar si el contingut d’una pàgina web infringeix els drets de propietat intel·lectual de tercers o no i decidir si cal tancar o bloquejar l’accés al web que infringeixi.

Amb l’entrada en vigor de la nova llei, es podrà fer una denúncia a la comissió quan es consideri que un web infringeix els drets de propietat intel·lectual i actua amb ànim
de lucre o causa un dany patrimonial. A partir d’aquí, la comissió iniciarà el procediment aprovat per dictaminar si cal tancar el web o no. Aquest sistema inclou dos “subprocediments” judicials. El primer decidirà si la comissió pot disposar de les dades personals del titular que controla la pàgina web que es vol tancar. En cas afirmatiu, la comissió les demanarà a l’operador de xarxa per poder posar-se directament en contacte amb el titular del web. Si la conducta del titular es considera infractora, se li demanarà que retiri els continguts o el web de manera voluntària i en el termini de 48 hores. Amb el compliment de la petició, el procediment s’acaba aquí.

fer una denúncia a la comissió quan es consideri que un web infringeix els drets de propietat intel·lectual

En cas que el titular es negui a tancar el web, està previst que el tràmit assoleixi el segon procés judicial: s’enviarà la resolució als tribunals contenciosos administratius per· què analitzin si la resolució vulnera el dret a la llibertat d’expressió. Si es considera que no, es contactarà amb el proveïdor de serveis d’allotjament del web en qüestió o els prestadors de serveis intermediaris que correspongui perquè parin de donar servei al web involucrat i/o bloquegin l’accés al web infractor. Amb el tancament de l’espai virtual, finalitza el procediment. La llei Sinde no porta vinculades sancions pecuniàries en cap dels casos. De fet, la mateixa norma estableix que és acumulable amb d’altres accions civils, administratives o penals que corresponguin. Així doncs, si algú vol demanar una compensació econòmica haurà d’iniciar un altre procediment, aquest ja per la via civil o penal.

De civil a administratiu

Tant els procediments judicials esmentats com els possibles recursos a les decisions de la comissió s’hauran de plantejar davant dels tribunals contenciosos administratius, que tenen competències respecte conflictes, plets o litigis entre administracions i particulars o entre administracions, però no sobre matèries eminentment civils en·tre persones privades (art. 1 Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciós·Administrativa).
Resumint: si fins ara eren els tribunals de justícia els qui decidien sobre la legalitat del contingut d’una pàgina web, amb la llei Sinde aquesta funció també l’ostentarà aquesta comissió de caràcter administratiu. Dos perquès als dubtes sobre la seva eficàcia
Algunes veus crítiques diuen que la nova norma serà poc efectiva a l’hora d’evitar, reduir o prohibir les descàrregues i l’accés a contingut il·legal a Internet per diversos motius.
Un d’ells és el fet que més del 90% dels serveis d’allotjament de pàgines web a les que s’accedeix des d’Espanya no es troben en territori estatal. Això vol dir que la capacitat d’executar les decisions de la comissió serà nul·la o pràcticament inexistent, ja que la llei només estableix competències en territori espanyol.
D’altra banda, pensant en els diferents tràmits que es contemplen en la llei i, tenint en compte l’alt volum de feina que tenen els jutjats, es calcula que el tràmit complert de tancar un web podria durar aproximadament setmanes o, fins i tot, un mes. Aquest espai de temps contrasta amb la rapidesa amb la qual es poden migrar certes pàgines web
a un nou portal idèntic: pocs minuts.

Tweets il·legals?

Dins del concepte propietat intel·lectual hi ha innumerables elements que poden ser qualificats com a obres: imatges, textos, composicions fotogràfiques, etc. Amb l’auge
de les noves tecnologies de la comunicació, molts internautes enllacen tot tipus de continguts amb l’únic objectiu d’informar (entrades en un bloc personal, tweets, posts
a Facebook o Tuenti…), vincular o relacionar informació.

L’amplitud d’assignacions que s’atorgaran a la comissió podria fer que aquesta actués contra pàgines amb enllaços a continguts protegits, encara que la voluntat dels seu
titular no sigui la d’infringir la propietat intel·lectual. Aquest fet es motiva en el fet que els membres de la comissió només seran representants d’una de les parts implicades:
la indústria de continguts.
Si voleu més informació sobre el tema, podeu
contactar amb la responsable de comunicació
del CESICAT, Anna-Priscila Magriñà,
a través del correu amagrina@cesicat.cat

Malgrat tota l’oposició que s’ha despertat a la xarxa i que l’opinió palpable de la població espanyola és desfavaroble, el govern espanyol del PSOE encapçalat per José Luís Rodríguez Zapatero ha tirat endavant la Llei d’economia sostenible, que entre d’altres inclou la coneguda popularment com a Llei Sinde.

El nom prové de la ministra espanyola de cultura, qui al seu moment també va donar suport al Manifiesto por la lengua común, però sense ficar-nos en el terreny que no ens pertoca, aquesta llei suposa un greu atemptat contra la llibertat a Internet a l’estat espanyol, per no dir que literalment dinamita aquesta llibertat perquè permetrà tancar pàgines web en tan sols quatre dies.

D’aquesta manera, volem reproduir un cop més el Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet:

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Podem reproduir aquest manifest (i us suggerim que ho feu) si hi esteu d’acord: el podeu trobar aquí o, si teniu Facebook, subscriure’l des d’aquí.

Imatge | J. R. Mora

A BitsCatalans | Manifest “En defensa dels drets fonamentals a internet”